dilluns, 20 de febrer del 2017

SANT JOAQUIM D’OLIVARS. SANT JULIÀ DE RAMIS. GIRONÈS

El Joan Dalmau Juscafresa s’arribava fins al veïnat d’Olivars situat al nord del nucli urbà de Sant Julià de Ramis, format per diferents masies: Cal Frare, Cal Carreres, Can Font, Can Martí, Cal Sereno i l'ermita de Sant Joaquim.

A http://invarquit.cultura.gencat.cat/Cerca/Fitxa?index=0&consulta=&codi=21791

L’edifici religiós el situen al terme de Sant Julià de Ramis, i el descriuen així ; edifici d'una sola nau, de volta de canó, ara enfonsada, i absis semicircular.


L'entrada és a l'oest i la llinda de la porta és bisellada i té una data inscrita (1633). A sobre hi ha un òcul de dues peces i dos incisions circulars de decoració i restes de l'Ave Maria. Clou la façana un campanar d'espadanya de dos forats, del qual només queden els pilars. Sembla que antigament la façana era a solana i ara hi ha un esbornac. La façana nord té tres contraforts posteriors.


L'interior té el sostre enfonsat i l'absis mig tapat pel pedruscall. Al costat de la façana nord hi ha dos arcs de punt rodó, així com restes de l'arrencada de la volta i d'una cornisa. Molta vegetació també. A l'absis hi ha restes de l'arrencada de la volta i d'una cornisa, així com forats on hi podia haver un baldaquí.


Està realitzada amb carreus irregulars i de diferents materials. Hi ha restes romanes a l'absis (tegulae).

L’edifici ha estat objecte de tota mena d’actes d’incívics, i adhuc d’espoli d’algunes de les seves pedres, actualment està encerclat, no tant per evitar que continuí el vandalisme, com perquè ningú que vulgui contemplar-lo prengui mal.

Demanaré al Centre de Documentació de Cultura Popular i Religiosa de Catalunya ( Arxiu Gavín) imatges antigues d’aquesta església. Destruir és una feina tan senzilla !

El Joan Dalmau Juscafresa, em deixava un missatge al facebook; segons el mapa de l'Institut Cartogràfic de Catalunya es dins el terme de Sant Julià de Ramis i no de Medinyà.

Sant Julià de Ramis, no els considera 'un lloc d'interès'.

L’església de Girona començava a retornar al poble el que és del poble, i ho feia com pertoca, modificant la titularitat dominical dels edificis, amb l’única reserva de poder celebrar funcions litúrgiques, si algun dia, els fidels poden oblidar com se’ls va trair – per garantir-se una “nomina” de l’estat,  i els beneficis socials que això comporta -, no és cert allò “ de que més va tard que mai” com bé deia l’Ermessenda de Valrà, m’agrada però, que sigui l’església de Girona, l’església catalana, la primera en fer aquest reconeixement. Déu els hi tindrà present.