dissabte, 31 de maig del 2014

PARROQUIA DE SANT RAMON NONAT DE COMA-RUGA. VENDRELL. PENEDÈS JUSSÀ. TARRAGONA

El Marcel Morató Tort, retratava l’església de Sant Ramon Nonat de Coma-ruga, avui inclosa dins el terme del Vendrell a la comarca del Penedès jussà, a la província de Tarragona.

Té un petit jardí a l'entrada. S'hi accedeix mitjançant una escalinata. La façana presenta una gran arc de mig punt cec, on hi ha la porta d'accés, la qual és rematada per un fris d'arc de mig punt cecs i una gran rosassa amb decoració geomètrica. A cada costat hi ha una finestra quadrangular amb reixa de ferro, damunt la qual es troba una altra rosassa.


Tot el conjunt de la façana sobresurt un xic respecte la resta de l'edifici. A la banda dreta es troba el campanar, sostingut per contraforts rematats per carteles. És una torre de secció vuitavada, de quatre balcons amb barana de ferro i arc de mig punt que contenen la campana. Unes cornisa i una volta són el seu remat. Al seu interior hi ha un mosaic del segle XX, realitzat per Santiago Padrós i Elías, nascut a Terrassa ( Barcelona ) el 4 de juny de 1918 i mor al Vendrell ( Tarragona ) l'1 de maig de 1971, en un accident de trànsit, signava les seves obres com Sant Yago.

Construïda per la promotora que va construir els xalets veïns, amb el patrocini d’Andreu Trillas i Bargalut.

Fou inaugurada l'any 1957 per l’arquebisbe de Tarragona (1949-1970) i cardenal, Benjamín de Arriba y Castro (Santa Maria de Peñamayor, Galícia, 1886 - Barcelona, 1973), quina major significació històrica va ser la oposició a la tornada de les despulles mortals de l’Arquebisbe de Tarragona i Cardenal de l’església catòlica romana, Francesc d’Assís Vidal i Barraquer (Cambrils, Baix Camp, 3 d’octubre de 1868 – Friburg, Suïssa, 13 de setembre de 1943), que s’havia negat a signar la carta de recolzament dels bisbes al regim franquista

Ens agradarà tenir noticia de l’arquitecte autor del projecte a l’email coneixercatalunya@gmail.com .

divendres, 30 de maig del 2014

CAPELLA DE LA MAREDEDÉU DEL CARME DEL RIFER. MOSQUEROLES. FOGARS DE MONTCLÚS. VALLÈS ORIENTAL / MONTSENY JUSSÀ

No trobava cap dada del promotor, ni tampoc del mestre d’obres i/o arquitecte que aixecava aquest conjunt d'arquitectura eclèctica, situat al Pertegàs, pròxim al Rifer, i envoltat per camps de conreu.

La descripció tècnica explica ; conjunt fortificat format per diversos cossos afegits, de plantes i mides diverses que tanquen un espai destinat al jardí de la casa.


En destaquen ultra la Capella que ens deien des de l'arxiu Gavin que és la Marededéu del Carme, de Can Rifer a l'agregat de Mosqueroles, els merlets, els remats dentellats i les obertures neogòtiques, característiques de l'estil eclèctic.


Fou construït l'any 1900 , en aquella època la finca controlava set masoveries dels entorns.

Rebia des del Centre de Documentació de Cultura Popular i Religiosa de Catalunya ( Arxiu Gavin ), una imatge de l’interior de la Capella de la Marededéu del Carme de Can Rifer, datada l’ 11-V-1985


Valentí Pons Toujouse, em feia arribar un e.mail en que el m’explica que el projectista de la reforma i ampliació de Can Rifé, fou Francesc d'Assís Berenguer i Mestres ( Reus , 21 juliol de 1866 - Barcelona , 8 febrer de 1914 ), estretament vinculat per amistat i feina amb Antoni Gaudí i Cornet (Riudoms , 25 juny de 1852 - Barcelona , 10 juny de 1926 ).


Ens agradarà rebre les vostres aportacions a l’email coneixercatalunya@gmail.com , vitpons@gmail.com 

dijous, 29 de maig del 2014

SANTA MARIA DE PERALTA. RENAU. TARRAGONÈS. CATALUNYA

L’espadanya de Santa Maria de Peralta, al terme de Renau, al Tarragonès, es veu des molt lluny; llegia que l’església és una construcció de nau única de petites dimensions, amb una planta de 15 per 4 metres, i afegits posteriors com el campanar d'espadanya i la sagristia.


Al seu interior en destacaven un conjunt de pintures murals del segle XIV, que representaven cinc escenes presidides per la figura de Crist a la creu flanquejat per Maria Magdalena i la Mare de Déu, escenes de la vida de Crist, un Pantocràtor, el Tetramorfs i diversos motius. Aquestes pintures van ser arrencades i dutes al Museu Diocesà de Tarragona l’any 1948. També es conservava a l'església un retaule, traslladat inicialment a l'església de Renau i després al Museu Diocesà.

Hom pensa que Santa Maria de Peralta és una obra del segle XIV, que en devia substituir una d'anterior, de fet hi ha noticies que en un dels murs caiguts hi havia una inscripció amb la data de 1324.

El ‘Calvari de Santa Maria’ començava en els dies foscos aue seguien a la sedició dels militars feixistes contra el GOBIERNO DE LA II REPÚBLICA ESPAÑOLA, i el recolzament que els donada la Jerarquia Catòlica amb l’excepció de l’Arquebisbe de Tarragona i Cardenal de l’església catòlica romana, Francesc d’Assís Vidal i Barraquer (Cambrils, Baix Camp, 3 d’octubre de 1868 – Friburg, Suïssa, 13 de setembre de 1943); malgrat ser de titularitat privada s’explica que ‘ va quedar en desús’ pensem que l’expressió és un clar eufemisme.

Acabat el conflicte bèl•lic, en aplicació de la llei més coneguda de Catalunya, ‘ la pela , és la pela ‘les teules es van enretirar per utilitzar-les en la reparació de l'església de Sant Roc de l’Argilaga, com a lògica conseqüència es va ensorrar part de l'edifici.

Més tard, durant la construcció de la canalització d'aigua que va del pou de Renau a Tarragona, es va enderrocar el mur oriental de l'església.

L'Arquebisbat de Tarragona va comprar l’edifici, i van donar inici les tasques de restauració que es concretaven el dia de la nostra visita, 24-04-2104 en el total arranjament dde la coberta.


Quan s’acabarà ‘el Calvari de Santa Maria’ ?.

Ens agradarà rebre les vostres aportacions a l’email coneixercatalunya@gmail.com

dimecres, 28 de maig del 2014

ERMITA DE SANT GUILLEM CONFESSOR. CAMPINS. VALLÈS ORIENTAL/MONTSENY JUSSÀ. CATALUNYA

Visitàvem l’ermita de Sant Guillem Confessor de Campins, el Josep Olivé Escarré, i l’Antonio Mora Vergés; previament – cal fer-ho i és de justícia - ens havíem aturat per admirar la Creu que es troba en un dels camins que hi porta.

Llegia que la primera notícia de Sant Guillem és de l’any 1488, quan es donà llicència per a captar diners destinats a la seva construcció o reparació, l’any 1581 es diu que feia poc que s'havia construït; alguns autors daten la construcció de l’ermita en els primers anys del segle XVI.


L’ermita i la casa annexa es troben en un espai relativament planer – estem al Montseny jussà - això facilita molt l’accés dels fidels en aplecs i/o romiatges.


Podíem visitar l’ermita oberta per gentilesa del ermità, ho feixem desprès de retratar la façana on hi ha l’entrada protegida per un porxo que es recolza a la paret de pedra, mitjançant dues columnes de fusta.


La descripció ens diu ; ermita rectangular de quatre trams. El del presbiteri es cobreix amb volta de canó (s. XV?). Els altres tres trams són de volta d'aresta. Hi ha dos ulls de bou oberts en els trams segon i tercer. Té un petit campanaret d'espadanya, amb un sol buit, de mig punt, per a la campana. També un cor amb balustrada de fusta.

La imatge del Sant amb l’espasa i l’escut als peus resulta molt innovadora respecte a la representació ‘habitual`’ de Sant Guillem Confessor.


http://assocamicsdelsgoigs.blogspot.com.es/2010/05/aplec-de-sant-guillem-de-campins-amb.html


Ens agradarà rebre les vostres aportacions a l’email coneixercatalunya@gmail.com

dimarts, 27 de maig del 2014

ERMITA DE SANT FRANCESC S’HI MORIA. VIC. OSONA

Retratava al Josep Olivé Escarré davant l’ermita de ‘Sant Francesc s’hi moria’ , que trobem documentada des de l’any 1244 per bé que els seus orígens semblen més llunyans ja que es troba situada a l'antiga ‘stratta Francisca’.


En els dies foscos que seguien a la sedició dels militars feixistes contra el GOBIERNO DE LA II REPÚBLICA ESPAÑOLA, i com a conseqüència del recolzament de la jerarquia, amb només l’excepció de l’ arquebisbe de Tarragona i cardenal,Francesc d'Assís Vidal i Barraquer (Cambrils, Baix Camp, 3 d'octubre de 1868 - Friburg, Suïssa, 13 de setembre de 1943), fou totalment devastada.

L’any 1946 s'emprengué la restauració, que al nostre entendre fou poc fidel a l'estètica de les esglésies romàniques d'aquestes contrades.

Es tenen notícies que el pintor vigatà Marià Colomer i Parés ( 1743-1831 ), durant el segle XIX la decorà amb frescos que representaven la llegenda de Sant Francesc passejant-se per terres d'Osona, d'aquella decoració avui només ens en queden fotografies i un gravat de boix.

Jacint Verdaguer i Santaló (Folgueroles, Osona, 17 de maig del 1845 – Vallvidrera, Barcelonès, 10 de juny del 1902) tenia molta devoció a Sant Francesc d'Assís i els seus textos contenen una llegenda que explica el perquè de la construcció de l'ermita: vers l'any 1225, un any abans de la mort del Poverello d'Assís, Sant Francesc arribà a Vic i, en ésser en aquell planell del Gurri conegut pel pla d'Almoina, va tenir un èxtasi en ple camp i un pagès li portà aigua del seu pou i es retornà. El fet fou molt celebrat, i s'hi erigí un pedronet en recordança del Sant d’Assis.

http://www.endrets.cat/text/1337/sant-francesc-s-hi-moria-verdaguer-jacint.html

Anys més tard, els pares franciscans van erigir l’ermita , que prengué el nom de SANT FRANCESC S'HI MORIA, es divisa des d’aquí Sant Jordi de Puigseslloses, un altre dels amors del poeta de Folgueroles.

http://www.endrets.cat/text/1336/records-de-ma-missa-nova-fragment-verdaguer-jacint.html

Ens agradarà rebre les vostres aportacions a l’email coneixercatalunya@gmail.com

dilluns, 26 de maig del 2014

SANT PERE DE FALGARS. VALL D’EN BAS. LA GARROTXA. GIRONA. CATALUNYA

La Roser Riubrugent retratava l'església de Sant Pere de Falgars, que pertany al terme municipal de la Vall d’en Bas, a la comarca de la Garrotxa.


L’església situada a l’altiplà del Cabrerès sota el castell de Sant Miquel de Castelló, apareix documentada com a parròquia als segles XI i XII, en la documentació del bisbat de Vic, al qual pertany. Del segle XIII no hi ha notícies, però al segle XIV, el rei Pere III donà a Ramon d'Empúries tots els drets que li pertanyien del castell de Castelló d'en Bas i de la parròquia de "Sancti Petri de Falgars".

A darreries del segle XIV el castell de Bas i la parròquia de Sant Pere s'escripturen com a propietat del Marquès d'Aitona.

El temple patí els efectes dels terratrèmols de 1428, això com comportar ultra la seva reedificació, que fos estructuralment modificat, i ampliat en èpoques posteriors.

L’any 1536 es va renovar el presbiteri i es col•locà un retaule de Joan Ribó que posteriorment fou substituït per un altre del barroc que desaparegué l’any 1936.


Una restauració posterior reportà unes pintures murals a l'absis, originals del vigatà Lluís Costa.

L’any 1583 es reformà la façana, segons consta al portal dovellat.

Depèn Sant Pere de Falgars de l’Arxiprestat del Ter-Collsacabra, dins del Bisbat de Vic.

Atenen el culte des de la parròquia de Sant Roc de Cantonigròs.
C/ Montcau, 2 - 08569 CANTONIGRÒS - Tel. 93 856 50 55
Rector: Dr. Josep Castanyé (2008)
Vicari: Mn. Josep Isern (2008)

Ens agradarà rebre les vostres aportacions a l’email coneixercatalunya@gmail.com

diumenge, 25 de maig del 2014

DOLMEN DE PUIGSESLLOSES. FOLGUEROLES. OSONA

Li devem a Mossèn Joan Serra i Vilaró (Cardona, 24 de març de 1879-Tarragona, 27 d'octubre de 1969), una obra magnifica ‘la civilització megalítica a Catalunya (1927)’ que ens situarà al capdavant d’aquesta activitat intel•lectual arreu del món.


Em semblava de tota justícia recordar-ho quan retratava al Josep Olivé Escarré, davant d’un dels millors exemples de sepulcres megalítics de Catalunya. Data de l’etapa anomenada Edat del Bronze inicial (2100-1500 aC), i és un monument de cambra funerària i corredor, construït amb grans lloses verticals plantades a terra i cobertes, formant galeria, per unes altres de planes. Té una llargada d’uns deu metres i una amplada de tres.

L’any 1922 s'hi feren unes excavacions arqueològiques en el curs de les quals es van trobar alguns vasos de ceràmica campaniforme ornada amb incisions, alguna peça d'os perforat i sílex i d'altres petits elements que permeten de situar-lo a l'Edat del Bronze, fa uns 4.000 anys.


No ho explica de forma gaire ‘científica’ Jacint Verdaguer i Santaló (Folgueroles, Osona, 17 de maig del 1845 – Vallvidrera, Barcelonès, 10 de juny del 1902) que escollia l’ermita de Sant Jordi de Puigseslloses per dir-hi la primera missa desprès de la seva ordenació sacerdotal :

http://www.endrets.cat/text/1336/records-de-ma-missa-nova-fragment-verdaguer-jacint.html

Ens agradarà rebre les vostres aportacions a l’email coneixercatalunya@gmail.com

dissabte, 24 de maig del 2014

ESGLÉSIA PARROQUIAL DE LA MAREDEDÉU DE L’ESPERANÇA. LA BATLLORIA. SANT CELONI. VALLÈS ORIENTAL/ MONTSENY JUSSÀ. CATALUNYA

Retratava al Josep Olivé Escarré ( Sant Llorenç Savall, 2 de maig de 1926 + 6 de maig de 2019 ) , davant la façana  de la Parròquia  de la Batlloria , advocada a la Marededéu de l'Esperança mal dita Santa Maria, El Concili d'Efes va proclamar solemnement la maternitat divina de la verge.  Marededéu, no Santa,  doncs. 

Poc té a veure l’actual edifici de amb el que s’aixecava a partir del 1452 a instàncies del bisbe de Barcelona, Jaume Girald, (1445-56), que fou conseller de reina Maria de Castella (Segòvia 1401-València, 1458) lloctinent de Catalunya en absència del seu espòs, Alfons IV el Magnànim . El bisbe Jaume Girald, tingué problemes amb la generalitat per un préstec, i en especial amb el capítol de Barcelona, amb el qual pledejà des de l’any 1448, fins al punt que en morir no li feren exèquies.

Sufragània de Sant Marti de Montnegre, va ser una senzilla capella , refeta al segle XVII, fins l'any 1867.


La descripció ens diu ; edifici religiós d'una sola nau, dividida en dos trams i el presbiteri, amb dues petites capelles obertes a la nau per arcs de mig punt, sostingudes per mènsules, lleugerament decorades amb motius geomètrics. La volta del presbiteri presenta arcs radials, les altres voltes tenen forma de creu a quatre vessants. Té una portada de mig punt, amb una arcada seguida, moderna, emmarquen l'arc i les dues llindes. Campanar massís, amb torre de tres cossos, merlets


Pel que fa al topònim, etimològicament la forma Batllòria sembla esser una grafia incorrecta per Vall-llòria (llatí, valle laurĕa ‘vall de llor’). Joan Coromines i Vigneaux (Barcelona, 21 de març de 1905 — Pineda de Mar, Maresme, 2 de gener de 1997), apunta però a (Est. Rom. iii, 229), que és probable que el topònim Batllòria i el cognom Batllori vinguin del nom personal germànic Balduwari, que primer hauria donat Baldòria i Baulòria (formes que existeixen com a topònims) i després s'hauria modificat per influència analògica de vall.




Ens agradarà rebre les vostres aportacions a l’email coneixercatalunya@gmail.com, castellardiari@gmail.com 

El Josep Salvany Blanch, la retratava l'any 1915


Dintre de 100 anys ningú recordarà persones que avui " brillen" , el Josep Salvany Blanch, el Josep Maria Gavín i Barceló (Barcelona, 21 de juny 1930 - Caldes de Montbui, 28 d'abril de 2023), i tants altres catalans, seran considerats " llum del món" . 

 Que  la Marededéu i    Sant Antoni de la  Sitja,  elevin a l’Altíssim la pregaria dels  , amazics, illencs,  gitanos, aragonesos, asturians , valencians,  bascos,  aranesos , gallecs, catalans, corsos, escocesos, ucraïnesos , gal·lesos, palestins , hawaianesos, afganesos, inuits ,  sahrauís ... , pescadors , pagesos, ramaders ,..    i tots els col·lectius minoritzats i reprimits, Senyor; allibera el teu poble!!!.

«A qui no es cansa de pregarDéu li fa gràcia»

 Si vius en un indret on tenen una llengua pròpia,  aprèn-la, enraona-la, defensa-la, no siguis estranger al teu propi país. 

divendres, 23 de maig del 2014

TORRE MORGADES. FOLGUEROLES. OSONA

Es colpidor veure aquesta desolació i ruïna al cor de la Plana de Vic, prop del Pont de Bruguer damunt del riu Gurri que neix al Matagalls , al Montseny, i desguassa al Ter desprès de Vic.

Quina circumstància tràgica ha dut fins a l’estat actual aquest casal del segle XVI?

La descripció ens diu ; masia de planta rectangular, coberta a dues aigües, amb el carener paral•lel a la façana, orientada a llevant. A la part dreta conserva una torre adossada al mas. És coberta a quatre vessants i a sota de la teulada presenta uns arcs construïts amb totxo cuit, que possiblement són els antics merlets tapiats. L'interior està gairebé enrunat. El portal d'entrada conserva un escut en estat de descomposició on encara es poden endevinar dos lleons. Hi ha un portal exterior que tanca la lliça junt amb la masia i les seves dependències. Val a dir que hi ha molts afegitons. Materials constructius: pedra, calç, totxo cuit i alguna part de tàpia.


El mas curiosament conserva – quasi intacta - una de les poques torres de defensa de la comarca, datada vers el segle XV.

A pocs metres del mas, hi ha la font del Desmai, el lloc on el poeta Jacint Verdaguer i Santaló ( Folgueroles , Osona , província de Barcelona , 17 de maig de 1845 - Vallvidrera -avui districte Sarrià-Sant Gervasi de Barcelona -, + 10 de juny de 1902 ), es reunia amb els seus companys de l'esbart de Vic, on es conreava l'esperit de la Renaixença.

La font era dels mateixos propietaris de la Torre de Morgades i l'any 1970 fou cedida al patronat d'estudis Ausonencs.

Ens agradarà rebre les vostres aportacions a l’email coneixercatalunya@gmail.com

dijous, 22 de maig del 2014

ESGLÉSIA DE L'ALDEA, ADVOCADA A LA MAREDEDEU, MAL DITA SANTA MARIA . L'EBRE JUSSÀ. TARRAGONA. CATALUNYA

L’Aldea l’any 1148 caigué en mans del comte Ramon Berenguer IV, abans però , el 1146, el comte en féu donació a priori a Bernat de Bell-lloc, definint-lo com ipsam almuniam que est in prato Tortuose que vocatus Aldea.

L’any 1161 ja es coneix l'existència d'una església dedicada a Santa Maria.

L'any 1359, va passà a dependre de l'abat de Benifassà.

Malgrat això , l’any 1368, el comú de Tortosa decideix col•laborar a les obres de l'edifici, l'església, advocada a la Marededéu -  La denominació Santa per referir-se en llengua catalana a la Marededéu és herètica, el Concili d'Efes que  es va celebrar entre el 22 de juny i el 16 de juliol de l'any 431 a Efes, antic port grec, en l'actual Turquia, va proclamar solemnement la maternitat divina de la verge.-  però, no va rebre un culte important fins el segle XVII, quan comencen els romiatges dels tortosins per demanar pluja, en aquella apoca es construeix la façana renaixentista, que al segle XVIII fou novament reconstruïda i ampliada, com per arreu ‘ amb els diners d’Amèrica’; la torre ha estat datada originàriament del segle XII, i fou reconstruïda també al segle XVIII.


Les fotografies son de Pere Rams Folch.


l’ermita de la Mare de Déu de l’Aldea, és un edifici de nau única amb capelles laterals i un campanar; al interior, al costat esquerra de l'altar, hi ha un gran mural de Joan Rebull i Llambrich (L'Ametlla de Mar, 1943), que representa una de les processons i rogatives, on els malalts feien les seves peticions a la Mare de Déu, i al costat oposat una del escena del final de la sega de l’arròs, amb l’acció de gràcies a la Mare de Déu per la collita.




Fotografia  de 1923. Autor, Josep Salvany i Blanch [Martorell, 1866 - Barcelona, 1829] de qui tenia l’honor de confegir la fitxa per al Col·legi de Metges

S’ha de fer esment de l'existència d'un mil•lenari, trobat a l'interior de l'ermita, que podria ser d'època clàudia (c. 44 dC). Si això fos cert, seria la constatació de l'existència d'una ruta romana litoral, paral•lela a la via augusta que es dibuixava a l'interior.

Tothom  està en estat de  xoc, per les terribles noticies del genocidi ( planificat ) a l’Orienta mitjà.


https://www.guimera.info/wordpress/tribuna/el-diable-es-vesteix-de-netanyahu/

 El món va girar els ulls  a l’holocaust – on s’eliminaven persones d’arreu - , i torna a girar-los a Gaza. Que la maledicció  de  Déu, caigui sobre els responsables per acció u omissió.

Avui  15.10.2023, commemorem un màrtir de  Catalunya,  Lluís Companys i Jover (Tarrós, 21 de juny de 1882-Barcelona, 15 d’octubre de 1940) 

 https://www.youtube.com/watch?v=CZRA-AE5_UU

Que la Marededéu Sant Antoni de la Sitja,  elevin a l’Altíssim la pregaria dels  armenis,   amazics ,  gitanos, aragonesos, asturians , valencians,  bascos,  aranesos , gallecs, catalans, corsos, escocesos, ucraïnesos , gal·lesos, palestins , hawaianesos,  jueus,   africans , sud-americans ,  afganesos, inuits,   saharauis  ... ,   i tots els col·lectius minoritzats i reprimits, Senyor; allibera el teu poble!!!

 A qui no es cansa de pregar, Déu li fa gràcia.

dimecres, 21 de maig del 2014

EDIFICI DE LA CASA DE LA VILA DE SANT SADURNI D’OSORMORT. OSONA. CATALUNYA

Sant Sadurní d’Osormort tenia un cens de 233 ànimes l’any 1900, i assolirà el seu màxim històric l’any 1940 amb 318 veïns, d’aleshores ençà, primer de forma progressiva i al final de forma exponencial, acabava assolint un cens l’any 2013 de 88 habitants.

La tipologia de la Casa Consistorial , em recordava molt les Escoles Clàssiques, aula de nens, aula de nens, i un pis on residien els mestres; m’agradarà rebre alguna noticia a l’email d’aquesta finalitat, com el nom del mestre d’obres i/o arquitecte autor de l’edifici.

La descripció ens diu ; Casa Consistorial de planta rectangular amb un cos central que sobresurt en alçada i cobert a dues vessants amb el carener perpendicular a la façana situada al nord. Aquest cos consta de planta baixa, primer pis. Els laterals estan coberts també a dues vessants i amb el carener perpendicular a aquest i consten només de planta baixa. La façana es distribueix simètricament amb grups de tres finestres a cada costat, les quals tenen arcs triangulars. Al centre hi ha un portal amb l'angle arrodonit i una finestra de les mateixes característiques al damunt. Al primer pis hi ha un grup de tres finestres amb la central més alta i amb un trencaaigües. A migdia hi ha amplis portals a la planta i dues finestres al primer. A l'oest dos finestrals i tres finestres tapiades. A l'est un portal rectangular a la planta i
tres finestres tapiades.


Us sembla com a mi que podria haver estat l’escola d’una comunitat agrícola ? . Penseu que entre infants i joves el nombre superaria possiblement els 80.

A la pàgina http://invarquit.cultura.gencat.cat/Cerca/Fitxa?index=0&consulta=&codi=23797
S’adjudica l’autoria a Miquel PALLÈS i Solé, del que no trobava cap dada enlloc, sou pregats de fer-nos-en saber qualsevol noticia a l’email coneixercatalunya@gmail.com


Em recorda força a l'edifici de l'Ajuntament i Escoles de Viladrau, que em feia arribar recentment el Joan Dalmau Juscafresa.

dimarts, 20 de maig del 2014

TORRE DEL QALA’T DE L’ALDEA. EBRE JUSSÀ. CATALUNYA

Llegia que aquesta torre es va projectar el 1575 segons està registrat en un document de Felip II, datat en aquest època. La proximitat amb l'església de la Mare de Déu de l'Aldea va fer que la torre es fes popular. El 1914 el mal estat la tenia amenaçada de runes. El 1936 fou enderrocada i posteriorment es reedificà. La part baixa de l'obra continua essent l'original. Sobre la porta d'arcada de mig punt, les diverses làpides encastades ens informen sobre el domini de Tortosa i sobre alguns moments importants de la fortificació.

Dono més credibilitat a la tesis que sustenta que La Torre de l'Aldea, de l'àrab al-dái'a, que significa llogaret, granja, és l'única part en peu, encara que reconstruïda, d'un castell - Qala’t- que va ser erigit pels àrabs al segle XIII causa de la importància estratègica del lloc com a defensa de la desembocadura de l'Ebre la torre de guaita de l'entrada de l'Ebre, que per la desaparició dels pirates i el creixement del delta va perdre la seva funció. Aquesta torre estava en molt mal estat i va ser demolida en 1914, conservant els seus fonaments i sent reedificada en acabar la Guerra Civil. És circular, excepte una façana recta. S'han incorporat unes làpides amb llegendes sobre la història del lloc i de Tortosa, així com unes armes sobre el portal.



Les fotografies son de Pere Rams Folch.

Ens agradarà rebre les vostres aportacions a l’email coneixercatalunya@gmail.com

dilluns, 19 de maig del 2014

CAPELLA DE SANTA FE DEL MONTSENY. FOGARS DE MONTCLÚS. VALLÈS ORIENTAL/MONTSENY. CATALUNYA

Retratava al Josep Olivé Escarré davant d’aquesta petita capella d'una sola nau amb capella lateral i cor, que té un campanar d'espadanya d'un sol buit, lleugerament descentrat respecte de la porta, i que va exercir durant segles funcions quasi parroquials en aquestes alçades que paradoxalment formen part de la comarca del Vallès Oriental.

Segons la documentació antiga, és un edifici d'origen romànic tot i que el seu aspecte actual és fruit de les reformes posteriors: l'any 1577, fou ampliada, l'any 1701, fou restaurada, i l'any 1914, quan es construí l'hotel de Santa Fe, per l'arquitecte Pere Domènech i Roura (1881-1962), que s’adossava l'antiga església.


A la façana hi ha un campanar d'espadanya, dues finestres rectangulars, una finestreta d'arc rodó, i la portalada revestida amb una gran llinda plana. Sota el campanar hi ha restes d'un rellotge de sol. Sobre el portal d'entrada hi ha un emblema religiós esculpit a una pedra rodona, on hi figura un animal amb una creu, que podria correspondre a una antiga clau de volta amortitzada en alguna de les reformes posteriors. Sobre la llinda hi ha la data de 1201, que fou gravada entorn l'any 1914 pel picapedrer que va restaurar la façana durant les obres de construcció de l'Hotel i, tot i que es probable que l'any 1201 existís una capella dedicada a Santa Fe, no es correspon amb l'edifici actual

diumenge, 18 de maig del 2014

SANT FRANCESC D’ASSIS I DEL SANT CRIST DEL MONTSACOPA. OLOT. LA GARROTXA. CATALUNYA

L’Anita Valeri Puigvert ja havia visitat aquesta església de Sant Francesc d’Assis i del Sant Crist al volca Montsacopa d’Olot.

http://totsonpuntsdevista.blogspot.com.es/2013/09/sant-francesc-dassis-i-del-sant-crist.html
http://totsonpuntsdevista.blogspot.com.es/2014/02/escola-publica-de-les-planes-dhostoles.html
http://latribunadelbergueda.blogspot.com.es/2014/03/sant-marti-del-corb-les-preses-la.html

Ho feia en aquesta ocasió en companyia del Melcior Badosa Torras, ‘ documentador gràfic’ del Patrimoni Històric i/o Artístic de Catalunya.

http://latribunadelbergueda.blogspot.com.es/2013/04/esglesia-parroquial-de-sant-vicenc-maia.html
http://latribunadelbergueda.blogspot.com.es/2013/08/esglesia-parroquial-de-sant-miquel-de.html
http://latribunadelbergueda.blogspot.com.es/2014/03/poblat-de-la-roca-de-pelenca-vilallonga.html
http://totsonpuntsdevista.blogspot.com.es/2013/04/esglesia-de-sant-cristofolmenna-de.html

Durant la primera meitat del segle XIX, després de la guerra de la Independència, es reedifica la capella (any 1817).

Ens agradarà tenir noticia del mestre d’obres i/o arquitecte a l’email coneixercatalunya@gmail.com


La descripció ens diu ; capella d'una sola nau, amb creuer que es pronuncia a l'exterior, cobert amb cúpula i campanar de torre. Els murs foren arrebossats. Annexes a la capella hi ha una masoveria.

dissabte, 17 de maig del 2014

LA CASA PALADELLA DE BOT. LA TERRA ‘NOBLE’. TARRAGONA. CATALUNYA

Manllevava les imatges del Joan Serra Saún, d’aquesta casa senyorial de tres plantes situada al carrer Major de Bot; a la planta baixa hi ha una porta de mig punt adovellada amb peces pentagonals irregulars, finestres rectangulars altes i reixades molt ordenades respecte als balcons del primer pis, que és la on hi ha l'habitatge; una cornisa motllurada lliga les finestres arcuades de la golfa oberta del segon pis.


Les dues façanes són de carreu. La part més elevada és més recent ja que la coberta fou canviada no fa molt, i si abans era de fusta amb caps de biga treballats - es va perdre aquest ràfec -, ara és a dues aigües, de teula i amb un petit ràfec de totxo.

L’ARMAND DE FLUVIÀ I ESCORSA , situa el cognom Paladella, dins del grup ‘a esbrinar o comprovar la noblesa’, vist a la fotografia l’escut , molt ben conservat, que hi ha sobre la porta sembla un escut de cavaller.

http://www.armanddefluvia.com/articulos/detalle/35


Ens agradarà rebre les vostres aportacions a l’email coneixercatalunya@gmail.com

divendres, 16 de maig del 2014

SANTA MARIA DEL PUIG PENJADÍS I/O DE BELLVER A SANT CELONI. VALLÈS ORIENTAL/ MONTSENY JUSSÀ

Retratava al Josep Olivé Escarré al davant d’aquesta ermita, que s’ha convertit en un punt d’atracció per als celoníns, sobretot joves, que tenen aquí un lloc d’esbarjo.


Molt abans del 1537 es venerava aquesta verge en una ermita situada a la muntanyeta del Puig Penjadís o de Bellver, molt a prop de la vila, fou regentada pels frares caputxins des del 1582 fins el 1618, any en que es traslladaren a iniciativa del baró de Llinars, i del senyor del castell de Palautordera, que havien demanat el trasllat del convent a un lloc més apropat a la vila, el capítol de 1614 va acordar bastir el nou el convent en uns terrenys que els foren cedits pels mateixos promotors, a més de comprometre’s a finançar part de l’obra d’un nou monestir.

Durant el segle XIX amenaçava ruïna i el dia 25 de maig del 1929 es posà la primera pedra de l'ermita.

En els dies foscos que seguien a la sedició dels militars feixistes contra el GOBIERNO DE LA II REPÚBLICA ESPAÑOLA fou profanada i destruïda.

Es tornava a construir, sense que trobi enlloc referència de l’arquitecte, ni data – ens agradarà rebre aquesta informació a l’email coneixercatalunya@gmail.com- ; l'obelisc que domina la vall de Sant Celoni fou construït al costat de l'església l'any 1962, el pòrtic format per cinc arcs de mig punt és de l'any 1964.

dijous, 15 de maig del 2014

SANT MARTI DE DOSQUERS. MAIÀ DE MONTCAL. LA GARROTXA. GIRONA. CATALUNYA

Identificava en la fotografia magnifica de la Mercè Mañach , l’església de Sant Marti de Dosquers , avui al terme de Maià de Montcal , a la comarca de la Garrortca, per la descripció de la porta d'accés al temple, ‘protegida per una cornisa semicircular i formada per arcs en degradació; la llinda i el timpà són llisos. Damunt hi ha una finestra amb arquivoltes i cornisa’.


El campanar antigament era d'espadanya i fou convertint en torre amb finestres d'arc de mig punt, possiblement per poder exercir alhora com torre de guàrdia i bada, fet que vindria a corroborar el fet que s'hi accedeix per una escala exterior.

El topònim clarament relacionada amb la forma ‘quer’ , ROCA i ROURE, ha de tenir caràcter descriptiu, ‘ dos roques’, i també “dues alzines” (segons Xavier Monsalvatje Iglésias (Olot,1881 - Girona, 1912) que ens agradarà confirmar a l’email coneixercatalunya@gmail.com

El bisbe de Girona, Josep de Taverner i d'Ardena - el seu cognom també l’hem trobat escrit com Taberner - (17 de maig de 1670, Barcelona - 16 de gener de 1726, Girona) l’any 1722 retirava el permís per celebrar dues misses diàries que només podem entendre com a conseqüència d’una baixa demografia, la contrada tenia 246 habitants l’any 1717, 253 l’any 1787, i assolirà el seu sostre històric l’any 1857 amb 926 habitants.

Dosquers agregat l’any 1969 a Maià de Montcal, en la Divisió Territorial de Catalunya (1936) fou inclòs en la comarca de l’Empordà sobirà , però el 1937 en fou segregat i inclòs a la Garrotxa.

Ens arribava aquesta advocació de la veïna França que ens enviava soldats per ajudar-nos a reconquerir la nostra terra dels sarrains, malgrat tenir ara un Primer Ministre nascut a Catalunya, no sembla possible que novament ens facin costat en la tasca d’alliberar la nostra terra; li demanarem al bon Déu mitjançant Sant Martí; Senyor, allibera el teu poble !

dimecres, 14 de maig del 2014

LES 'ROQUES' D'ORTA. LA TERRA 'NOBLE'. TARRAGONA. CATALUNYA

Trobava un document que de ben segur farà content a l’amic Joan Serra Saún que defensa el topònim Orta, enlloc de l’Horta, i alhora rebutja també l’afegitó de ‘Sant Joan’.

http://www.onomastica.cat/sites/onomastica.cat/files/04_massip_0.PDF

També es qüestiona aquí això de ‘roques de Benet’ , tota vegada que aquest ‘ bene’ tindria aquest significat; això però de les duplicitats és un lloc comú en aquesta terra dels nostres pecats.

Trobava una bona descripció que il•lustra perfectament la fotografia de la Margarita Clemente Bondia ‘Les Roques situades al centre de tot el conjunt de muntanyes i separades d’Orta per una gran plana, ens atreuen la mirada i són punt de referència de tot el territori.


Aquestes impressionants roques, són una de les formacions muntanyoses més característiques i emblemàtiques del Parc Natural.

Les seves parets verticals de conglomerat s’aixequen gairebé 300 metres i cauen a plom sobre un sòcol calcari. El seu nom originari, Bene, és àrab i ja està recollit a la carta de poblament cristià del segle XII.

El camí per pujar-hi està indicat i és apte per a tothom que tingui una mínima forma física, el premi és que des del cim a 1013 metres , gaudim d’una visió a vol d’ocell fantàstica de tota la plana que tenim al davant i de les muntanyes que l’envolten.

En un dia clar es poden veure els Pirineus a l’horitzó.

http://www.hortadesantjoan.cat/els-ports/roques-de-benet/#sthash.aZplhkfz.dpuf

dimarts, 13 de maig del 2014

ESGLÉSIA DE SANT JOAN DE BOí. VALL DE BOÍ. LA RIBAGORÇA SOBIRANA

L’Elena Lara Lopez retratava l'església parroquial de Sant Joan de Boí, que fou bastida al segle XI, i que originàriament tenia una estructura original de tres naus, acabades en tres absis semicirculars, cobertes per fusteria.


L'església ha estat objecte de constants transformacions: la coberta de les tres naus va ser substituïda per una de voltes, i les naus laterals van ser convertides en capelles.

Dos dels seus absis originals, el central i el corresponent al costat de l'epístola, han desaparegut, així com el suposat pòrtic que precedia l'entrada. De fet, de l'estructura original només conserva un absis i el campanar adossat al mur meridional. Aquest és de planta quadrada i presenta una decoració llombarda, igual que la de l'edifici primitiu. Fou, però, destruït parcialment el segle XIII, i refet en un altre estil. Recentment, ha estat restaurat en part, seguint la tipologia original (s'hi ha tornat a col•locar coberta de fusta a dues vessants) i conservant , a l'interior, fragments de guixos i motllures corresponents a alguna restauració de caire barroc.

El temple contenia un conjunt de pintures murals romàniques de gran interès, que avui es conserven al Museu d'Art de Catalunya, a Barcelona. Són de temes variats, sovint procedents dels temes de bestiaris, amb representacions de camells, galls o animals fantàstics. Una de les escenes més importants del conjunt és la lapidació de Sant Esteve. També es conserven restes de la decoració que cobria l'exterior de l'entrada de l'església (una de les poques mostres conservades a Catalunya de pintura mural romànica d'exteriors). Aquestes pintures es daten el segle XII, mentre que les de l'interior es consideren de l'XI. Fa pocs anys, amb motiu d'unes obres de consolidació, han aparegut altres notables fragments de pintures murals, conservades actualment al Museu d'Art de Catalunya.

L’any 1997 es restaurà la coberta, l'accés al campanar i el porxo. Igualment s'intervingué en les pintures.

L'any 1999 es dugué a terme una campanya arqueològica. S’acondicia l’accés a l'església i s'impermeabilitzaren els murs exteriors, es reparà el mur de contenció de la façana oest. Aquestes obres de restauració foren dutes a terme pel Servei del Patrimoni Arquitectònic de la Generalitat de Catalunya.

Ens agradarà rebre les vostres aportacions a l’email coneixercatalunya@gmail.com d’aquest romànic ‘Patrimoni de la Humanitat’.

dilluns, 12 de maig del 2014

CA L’INQUISIDOR DE GANDESA. LA TERRA ‘NOBLE’. TARRAGONA. CATALUNYA

Rebia imatges i dades del Joan Serra Saún, d’aquesta casa palau, una de les més antigues de Gandesa, ja que es remunta la seva existència documentada fins als segles XIII i XIV. Disposa d’elements gòtics com arcades, portes i finestres, havent estat tapiades les antigues portes al carrer Carnisseries on estaven establertes les dependències de la Inquisició, regentada per Joan Antonio Soler , familiar del Sant Ofici, responsable de la Inquisició a Gandesa, que no va tenir fills barons, sí però, una filla que es va casar amb el primogènit dels Figueres.



Amb la gran reforma efectuada a principis del segle XX, la part central de la casa va emprar l’estil modernista, conservant bona part del seu interior pel que fa a les arcades, però adaptant els salons a l’estil de la època. Com passa en totes les nissagues, la casa ha passat per varies generacions i actualment pertany a la família Figueres d’Ossó.

Té unes excel•lents relacions a la comarca, bàsicament pel fet d’estar emparentada amb altres cases nobles de la comarca, com casa Coll de Vilalba, Casa Català de Batea i la família Ossó de Vinebre (beat Enric d’Ossó).

La casa recuperada de les desfetes de la guerra civil; en els dies posteriors al 18 de juliol de 1936, fou ocupada per la CNT, i curiosament durant la Batalla de l’Ebre també ho va fer el general franquista Rafael García Valiño (1898–1975), amb l’esclat d’una bomba que la va destrossar parcialment.

En retornar de Saragossa la família Ferrer Figueres i veure l’estat llastimós que estava tot, la pregunta que es van fer fou; per on comencem?.

La restauració es va fer seguint els següents criteris; 1) Estudi del seu passat i vivències. 2) Divisió per àrees a cada planta, i 3) Restauració més adient per a cada estada. La planta noble disposa de cinc salons, a saber; Saló modernista, Saló de l’Oratori, Saló Biblioteca, Saló de la xemeneia, i Saló menjador. Tots ells visitables (cita prèvia), son d’un gust exquisit, podent observar l’amplitud d’espai a cada estança i el mobiliari més adequat per a cada cas, portat a terme per María Ferrer de Ucelay en un afany de recuperar la casa per seguir la tradició familiar de “l’hereu” i la “pubilla”. Davant la impossibilitat de mostrar totes les fotografies de la casa, seguim al saló modernista mentre rebem les explicacions pertinents, incloent que el besavi Joan Figueres i Domènech, va ocupar el saló menjador habilitat per a la pràctica jurídica com a Procurador dels Tribunals. La biblioteca, saló amb piano, menjador familiar i llar de foc, amb petites habitacions i pati interior a cel obert ple de càntirs i plats de ceràmica, completen la primera planta que és la visitable. Al segon pis, habitacions, banys i altres dependencies utilitzades per a ús familiar, per la seva intimitat no son visibles per al públic.


La sobrietat en la reconstrucció i decoració combina els elements antics, amb la forja artesanal de la reixa d’entrada i els diferents pòrtics d’accés a les dependencies laterals. A mà esquerra una escala plena de quadres de temàtica variada, en especial religiosa, ens porta a un acollidor rebedor.


El saló Oratori conté un Crucifix salvat de l’espoli i crematori d’imatges, que va tenir lloc a Gandesa de manera incontrolada tot just començar la passada guerra civil. Les cases benestants ja havien estat amenaçades amb anterioritat en els fets anticlericals del mes d’octubre del 1934. La talla del Crist fou amagada, i en acudir els del Comitè a “requisar”, van agafar les imatges que van trobar a l’abast, quadres religiosos de gran valor, i les joies de la casa. Avui torna a estar al lloc de sempre i resta visible per a totes les visites.

Els portals fora d’ús, foren en altre temps emprats per impartir una justícia molt severa a l’època dels Templers, i posteriorment a l’edat mitjana aplicant la Santa Inquisició controvertides lleis que fugen d’aquest apartat.


Escut de la Inquisició espanyola. A banda i banda de la creu , la espasa simbolitza el tracte als heretges , la branca de olivera la reconciliació amb els penedits. Envolta l'escut la llegenda «EXURGE DOMINE ET perjudica causam tuam. Psalm. 73 », que en llatí significa: Alça't, oh Déu , a defensar la teva causa, salm 73 (74).

La part més antiga és a la façana del carrer Carnisseries on les pedres molt gastades, encara permeten veure les marques dels seus constructors.


Aquesta part no ha estat restaurada, amb una part d’edifici ensorrat interiorment en resta però, l’estança on s’ubica el pou i la tartana. La tartana salvada de la guerra civil, va causar gran alegria a la família en fer-se càrrec de la casa en acabar la guerra, i dels records que va portar de la seva joventut el Sr. Joan Maria Ferrer Figueres, en va fer un article titulat “La Tartana del meu avi”.

diumenge, 11 de maig del 2014

ERMITA DE L’ARCÀNGEL SANT RAFAEL DE PINEDA DE MAR. EL MARESME

El Xavier Burcet Darde retratava l’ermita de l’Arcàngel Sant Rafael de Pineda de Mar, de la que se’n desconeix l’origen malgrat a l’ entrada a la porta adovellada, feta amb pedra molt neta i nova, assenyala una data: "1908".

La descripció tècnica ens diu , petit edifici rectangular d'una nau amb absidiola. Per sobre la porta hi ha una finestra rodona que il•lumina l'interior. Al cim de la façana, té una espadanya sense campana


Llegia que el diumenge 2 de desembre de l’any 2012, es va fer una jornada per netejar els voltants de l'ermita de l’Arcàngel Sant Rafael de Pineda, es va retirar la brossa que hi havia als voltants de l'ermita, i es va netejar de vegetació el teulat de l'ermita, així com una primera acció per refer el mur que envolta l'ermita, i que estava molt malmès.
http://www.pinedademar.org/noticies/20121128-lajuntament-de-pineda-de-mar-i-entitats-locals-faran-una-neteja-de-lermita-de-sant

Ens agradarà rebre les vostres aportacions a l’email coneixercatalunya@gmail.com

dissabte, 10 de maig del 2014

LA CASA DELS BARONS DE PURROI. GANDESA. LA TERRA ‘NOBLE’. TARRAGONA. CATALUNYA.

M’enviava el Joan Serra Saún fotografies i dades d’aquest edifici que qualifica de neoclàssic, i que alguns gandesans recorden encara com Cal Dalmases; tenim notícia d’haver que l’any 1660 l’ocupaven Joan Font i Teodora Faneca, anys més tard fou adquirida per Joaquim Vidal i Bellido, amb motiu del casament en segones núpcies , del seu fill Miquel Vidal i Soler, amb Maria Lluïsa d’Ara i Zamora , baronessa de Purroi des de 1853, (Saragossa, 1807 - Tortosa, 1888), que serà la gran heroïna dels set setges de Gandesa contra els carlistes.

http://www.raco.cat/index.php/ButlletiCETA/article/viewFile/216592/295156

És la casa més ‘popular’ de Gandesa, pel fet que des d’aquí es va encapçalar la lluita contra el general carlí Ramon Cabrera i Grinyó (Tortosa, 27 de desembre de 1806 – Wentworth, Regne Unit, 24 de maig de 1877) , que va assetjar per set vegades la ciutat sense conquerir-la.


La porta principal és de grans dimensions tota de fusta, i ens introdueix en un pati cobert on encara a la pedra del terra es poden veure les roderes fetes pels carruatges antics. A cada lateral una petita escala dóna accés a una habitació ocupada pel servei, que havia de preparar els cavalls i els carruatges, per les entrades i sortides de la gent de la casa i els convidats que la visitaven. Al fons, actualment en departaments tancats, hi havia les quadres i l’espai per guardar els carruatges que sempre necessitaven un manteniment.


Un gran pati amb llum natural, acull la gran escala per accedir als salons principals de la primera planta, amb independència d’altres escales interiors situades a diferent nivell per pujar al segon pis. Desapareguts els grans quadres de les parets i altres objectes decoratius, en haver quedat deshabitada durant tants anys, petits mobles salvats i restaurats adornen la part superior de la barana que gira planera al redós del primer pis per accedir a totes les dependències.


El saló principal és el conegut amb el nom de les Virtuts, en raó de les pintures principals cadascuna situada dintre un nínxol, amb columnes pintades i altra decoració pictòrica al sostre, de l’escola pompeiana. El sòcol, ofereix un seguit de paisatges de l’escola flamenca, amb certs detalls de filigrana. Podem veure l’escut d’armes de la Baronessa Maria Lluïsa d’Ara; el mobiliari però, ha estat renovat en haver desaparegut totalment per dues vegades durant la guerra carlista i la guerra civil.

Durant els quatre anys que va durar la primera guerra carlista, Gandesa fou assetjada set vegades per l’exèrcit de Cabrera, amb els seus capitans principals i per ell mateix. En aquest saló tingueren lloc infinitat de reunions per contrarestar les escomeses carlistes i la defensa de la ciutat. Altres esdeveniments socials de la casa passaren per aquestes parets, donat que la Baronessa tenia molta activitat social, era dominant, i actuava com una autèntica autoritat en l’àmbit polític, religiós i administratiu, i va sotmetre a tothom a la seva voluntat.


El despatx de doble cos, encarat al sol amb façana al carrer Carnisseries, conté un seguit d’olis, amb dues ceràmiques en una vitrina, que recorden l’encreuament de missatges establerts entre Maria Lluïsa d’Ara i el general Cabrera.


Encara es pot veure la trapa secreta de dimensions petites, que servia per fugir per una llarga galeria soterrada en cas de necessitat, i que donava a les afores de la població.

Un altre passadís soterrat anava directament a l’interior de l’església al costat de l’Altar Major en recinte protegit, sense necessitat de sortir al carrer com a mesura de seguretat.

Un portal al carrer Carnisseries donava pas a nivell del primer pis, a l’altra casa del davant molt gran (ara és un pati), per guardar els fruits de les propietats; ordi, blat, civada, llegums, vi, oli, i fruits secs. Durant el setges, la baronessa va subministrar aliments a les cases més necessitades.


La baronessa Maria Lluïsa d’Ara i Zamora, vídua de Miquel Vidal (mort per enverinament), va casar-se en segones núpcies amb Ciril Franquet i Beltran ( La Serra d'en Galceran, la Plana Alta, 9/07/1809- Barcelona, abril de 1870) , que fou tinent i càpita de la primera companyia durant el setge, i més tard diputat a Corts, Governador civil de Tarragona, Málaga, Saragossa i Barcelona (1854), i el major propietari de Gandesa, en fer-hi relació per la causa liberal, i portar l’administració dels seus béns.