dilluns, 26 gener de 2015

SANT GRAU D’ARDENYA O DE VALL PREHONA. TOSSA DE MAR. LA SELVA. GIRONA. CATALUNYA

El Vicente Capdevila Rimbau retratava aquest edifici d'estil neoromànic, de grans dimensions, situat a la vora d'un puig i adossat a una construcció amb aparença de masia, designat almenys de les següents formes : Santuari i masia de Sant Grau, o Sant Grau d'Ardenya o de Vall Prehona.

La descripció tècnica ens explica que consta de dues plantes, vessants a laterals i està format per l'església, un pati central i les estances adossades al nord, sud i ponent. Als voltants d'aquest recinte, a més de les ruïnoses instal•lacions hoteleres dels anys 50-60, destaquen la torre d'aigua, la bassa i la creu de terme de pedra calcària de Girona (Veure la fitxa corresponent a la Creu de Terme de Sant Grau d'Ardenya). L'edifici, cobert d'arrebossat a excepció de les obertures, està presidit per un gran pati davanter rodejat d'un mur de pedra d'uns 30 centimetres que magnifica l'entrada. La façana principal, que té tres plantes, consta d'una gran portada adovellada amb forma d'arc de mig punt i vàries obertures, la principal de les quals té una llinda de dos peces amb decoració trilobulada. Dins l'edifici, just passar la porta principal amb façana de masoveria tradicional, hi ha un pati interior que divideix el conjunt en dos naus, a mode de claustre, amb l'església al fons. L'església és de planta rectangular, amb una sola nau i absis semicircular amb obertures allargades i decorades amb vitralls. Té un cor als peus de la nau, les parets policromades i un retaule de fusta,amb tres pinacles centrals, dedicat a Sant Grau i altres elements com el púlpit, la pila baptismal (de marbre blanc i datada de 1666) i la sagristia. Les parets laterals de l'església estan dotades de quatre contraforts per banda que, en els adossats de la part septentrional, per salvar el desnivell, continuen en nombre de sis. La façana de l'església està dividida en dues parts, centralitzades per la portalada i per la rosassa, amb una doble línia motllurada de separació. La part baixa té dues escales a banda i banda (accessos als laterals) i una portalada neoromànica amb arc de mig punt, columnes als muntants, motllures, inscripcions (Domus coeli i Porta Coeli) i decoració geomètrica. Aquesta decoració està dotada d'elements iconogràfics relatius al santuari, com ara els gerros, fent referència a una olla miraculosa. La part alta conté una gran rosassa circular amb vitralls i decoració polilobulada i superposada, una cornisa amb pinacles prismàtics a les cantonades i decoració d'arquets cecs . Dalt de la teulada s'alça el campanar quadrat, amb obertures d'arc de mig punt i coronament piramidal. Cal destacar l'imponent absis semicircular, ja que sobresurt bastant de la resta de l'edifici. Hi ha un total de 23 finestres repartides entre la planta baixa i el primer pis. La planta baixa fa funció pública (bar, magatzems i serveis) i el primer pis són habitacions. Existeixen, en la mateixa finca de 234 ha., alguns masos derruïts, varis xalets, un pantà i mines d'aigua unides mitjançant túnels. Tot l'edifici fa unes dimensions aproximades de 30 metres d'amplada per 65 metres de llargada.



Hi ha notícies de Sant Grau també anomenat Sant Grau d'Ardenya, a mitjan segle XV (1452). Sembla que l'església fou restaurada per l'anacoreta Jaume Corbera (1436-57), que també restaurà Sant Elm a Sant Feliu de Guíxols i Sant Sebastià, a Palafrugell. Malgrat això, les primeres notícies són de 1408, quan els parroquians de Tossa reben el permís d'edificar-hi. L'edifici actual és una restauració del segle XIX sobre l'edifici del segle XVII. Antigament a Tossa se celebraven almenys 4 aplecs en ermites pròximes a la vila (Sant Benet d'es mas d'en Ferro, Sant Grau de Vallprehona, Sant Baldiri de Canyet i la Mare de Déu de Gràcia o de Can Payet). Els dies d'aplec servien a les famílies i amics separats per la distància per retrobar-se i participar en actes folklòrics i religiosos. D'aquests 4 grans aplecs només se'n continuen produint dos, el de Sant Benet i el de Sant Grau, a l'estiu i a la tardor respectivament. El santuari de Sant Grau és un dels indrets emblemàtics de Tossa i de la contrada i s'hi celebra l'aplec anual el 13 d'octubre. És tradicional anar-hi a menjar arròs i menjar-hi costelles de xai en petits grups al voltant del santuari. Després hi ha una ballada de sardanes i es sorteja un xai viu. Aquest dia és quan es canten uns goigs del centre XVII (1696) en honor del Sant que tenen com a tonada el següent vers:

"Ditxosa terra de Tossa
Que tan gran tresor guardau
Vostra sort és venturosa
Puix la posseïu en pau
De bras i galta reliquia,
I una dent adorau,
Al devot qui vos suplica
Afavoriu-lo Sant Grau"


El patró del Santuari és Sant Grau d'Aurillac, Alvèrnia-França (segle IX-X). La tradició diu que en aquest lloc hi havia un petit oratori on hi dormí el sant i que fou Maria de Montpeller, mare del Rei de la Corona Catalano-aragonesa, Jaume I, qui hi portà algunes relíquies del Sant a principis del segle XIII. Aquestes suposades relíquies es guarden a l'església parroquial de Sant Vicenç de Tossa. Hi ha notícies de la construcció de l'altar major (1515) i de l'altar del Roser (1612) i de Sant Isidre (1624). Del segle XVIII hi ha referències que vinculen la decoració de Sant Grau als artesans de Tossa de Cas Fuster, una família d'escultors que van deixar a Tossa moltes mostres artístiques. El santuari fou abandonat des de la guerra del francès (1795) i desamortitzat el 1798, sota el govern de Godoy i el regnat de Carles IV. Aquesta finca, l'Estat la va vendre l’any 1806 a Antoni de Vall i de Planells i, cap a 1886 ja corresponia a cinc propietaris diferents. Sembla ser que, des de 1808 a 1882, les antigues imatges de Sant Grau i la Verge es va dipositar a l'església de Tossa per evitar el saqueig francès. Fou reconstruïda l’any 1882, quan fou propietat de Grau Rodés Moré, un comerciant barceloní d'ascendència tossenca que actuà d'ecònom administrador del santuari, i fou qui li donà el seu aspecte actual. Aquest va fundar un benefici al santuari dotat amb 14.000 pessetes. El projecte de la portalada fou de Joan Guàrdia i la construcció fou de Narcís Camps. La decoració de l'església i l'altar és d'Epifani Robert, segons un projecte d' Antoni Rigalt i Blanch (Barcelona, 1861 - 1914). Durant els anys 50-60 funcionà com a hotel.

Des de 1964, fou propietat d'una entitat financera aragonesa (Caja de ahorros y Monte Piedad de Aragón y La Rioja-Grupo IBERCAJA), que la va embargar al seu propietari Domingo Gotarra Blanqué per impagament de préstec hipotecari.

L’ Alcaldessa, Immaculada Colom i Canal, nascuda a Cantonigròs, al terme de l’Esquirol, a la comarca del Collsacabra,[ Osona] l’any 1958, llicenciada en medicina i metgessa d’atenció primària, signava l’any 2009 l’escriptura de compravenda que convertia als tossencs ens propietaris d’aquest indret.

L'entorn està esquitxat de cases i xalets, tant davant com als voltants del santuari. Això es deu a què hi va haver un macroprojecte d'urbanització que no va acabar de reeixir. El santuari, que ja reclama una nova restauració, s'obre un cop a l'any, a l'octubre, i és un lloc molt visitat a nivell comarcal. Com a curiositat, destaquem l'existència d'una famosa gerra d'aigua miraculosa de què estava dotat el santuari, fins que desaparegué l’any 1992. Aquesta olla, tenia segons la tradició popular la virtut d’ajudar alhora de trobar marit, a les dones que hi ficaven el cap i deien una oració.

Ens agradarà rebre les vostres aportacions a l’email coneixercatalunya@gmail. com

diumenge, 25 gener de 2015

LA LLAR DEL SANT CRIST. IGUALADA. L’ANOIA. CATALUNYA

Retratava al Josep Olivé Escarré davant la façana de la Llar del Sant Crist d’Igualada, obra de Joan Rubió i Bellver ( Reus, 24 d'abril de 1871 + Barcelona, 30 de novembre de 1952 ) .


L'escultura del pati, obra de Joan Puigdollers Olm (1927-2005) representa santa Teresa Jornet i Ibars, fundadora de la congregació, acompanyada de dos avis.


La descripció tècnica ens diu que és un edifici de planta i dos pisos, amb una torre a la façana principal. En el bell mig de l'edifici trobem el claustre. Adossada a l'edifici, l'església, que té forma de creu grega, creuer, arcs parabòlics i cobert amb cimbori. Tot l'edifici és construït amb pedra i també la pedra és emprada com a element decoratiu. A nivell estilístic observem una barreja: romànic, gòtic en els arcs ogivals, àrab i allò típicament modernista.

No trobaven enlloc l’email de la Llar del Sant Crist d’Igualada, i no pudíem per tant fer-los arribar – com ens havíem compromès – els petits breus dedicats a la capella i al claustre.

Sou pregats de fer-nos saber l’email de la Llar del ant Crist d’Igualada, i/o a fer-los arribar els enllaços següents :

http://coneixercatalunya.blogspot.com.es/2014/12/la-capella-de-la-mare-de-deu-dels.html
http://latribunadelbergueda.blogspot.com.es/2014/12/el-claustre-de-la-llar-del-sant-crist.html
http://latribunadelbergueda.blogspot.com.es/2014/12/la-llar-del-sant-crist-igualada-lanoia.html

Ens agradarà rebre les vostres aportacions a l’email coneixercatalunya@gmail.com , la desinformació vers els nostre patrimoni històric i cultural, és una eficaç eina en mans dels enemics de Catalunya

dissabte, 24 gener de 2015

ESCOLA MUNICIPAL JOAQUIM RUYRA. BLANES. LA SELVA. GIRONA. CATALUNYA

L’Àlex publicava una fotografia del conjunt d'edificis modificats i ampliats successivament sobre el projecte de Francesc Folguera i Grassi (Barcelona, 1891 - 1960).


Malgrat les reformes, la planta baixa encara conserva l'estructura original. Aquesta era formada per dos cossos o pavellons, un d'una planta i un altre de dues, construïts un després de l'altre. L'edifici es caracteritzava per les àmplies finestres i pels esgrafiats decoratius de marcs i cantonades.

L'edifici actual ha augmentat les plantes i s'ha ampliat recentment.

L’oblit de la ‘petita història’ és un pas previ – i necessari – per assolir la fita proposada pel Ministerio de Incultura y Odio Racial, d’esborrar qualsevol identitat ‘diferenciada’; dissortadament ja per acció, ja per omissió, s’han afegit en aquesta tasca ‘miserable’, algunes administracions públiques ‘catalanes’; ocasionalment també l’església catòlica, i una munió de funcionaris i ciutadans del nostre país.

La II República aixecava 16.400 escoles des de 1931 a 1935.

https://books.google.es/books?id=yRHDAgAAQBAJ&pg=PA201...–unes+27.000+durant+la+república,&source

D’una immensa majoria no en tenim cap informació.

Ens agradarà rebre les vostres aportacions a l’email coneixercatalunya@gmail.com

divendres, 23 gener de 2015

EDIFICI DE LES ANTIGUES ESCOLES PÚBLIQUES , ARA CENTRE CIVIC ‘ MESTRE SALVADOR FÀBREGAS SAU’. SANTA MARIA DE PALAUTORDERA. EL MONTSENY JUSSÀ. VALLÈS ORIENTAL.

Aquest petit edifici amb façanes al carrer Doctor Robert, 4 – i al carrer Consolat de Mar, 1, està a tocar de l’edifici de l'Ajuntament de Santa Maria de Palautordera, i en alguna data sense concretar, i s’aixecava com la seu de les escoles públiques.


La minsa descripció tècnica ens diu ; edifici entre parets mitgeres. Consta de planta baixa. La coberta és a dues vessants. La façana està composta d'obertures amb arcs de mig punt i obertures petites allargades. Els elements formals són representatius del llenguatge de l'arquitectura modernista.

Del mestre d’obres i/o arquitecte, autors del projecte tampoc se’n diu res.
file:///C:/Users/Antonio/Downloads/llibret_elements_lr.pdf

Salvador Fàbregas Sau , estudià a l'Escola Normal de Magisteri de Barcelona, i exercí durant la República al poble de Maçanet de la Selva. Amb el franquisme va ser «depurat» i, com a càstig, va ser canviat a Maçanet de Cabrenys, a l'Alt Empordà.

Uns deu anys més tard, fou destinat a Santa Maria de Palautordera i posteriorment, durant els anys seixanta, es traslladà a una escola parroquial de nova creació en un barri d'immigrants de l'Hospitalet de Llobregat.

L’oblit de la ‘petita història’ és un pas previ – i necessari – per assolir la fita proposada pel Ministerio de Incultura y Odio Racial, d’esborrar qualsevol identitat ‘diferenciada’; dissortadament ja per acció, ja per omissió, s’han afegit en aquesta tasca ‘miserable’, algunes administracions públiques ‘catalanes’; ocasionalment també l’església catòlica, i una munió de funcionaris i ciutadans del nostre país.

Ens agradarà rebre les vostres aportacions a l’email coneixercatalunya@gmail.com

Valentí Pons Toujouse, autor de la pàgina MODERNISME http://vptmod.blogspot.com.es/ em confirmava que l’arquitecte va ser el Josep Domènech Mansana (1885-1973), l’any 1919

LA TORRE SALBANA, O SALVANA. SANTA COLOMA DE CERVELLÓ. EL LLOBREGAT JUSSÀ. CATALUNYA

Retratava al Josep Olivé Escarrré i a un veí que passejava el gos davant el casalot de la Torre Salbana, com quasi sempre ens havia precedit 101 abans el Josep Salvany i Blanch, que ens deixava un valuossíssim testimoni dels primers decennis del segle XX.



La descripció tècnica ens diu; casal neogòtic, amb torre de planta circular, possiblement del segle XI. Edifici construït a partir de la part baixa d'una torre alt medieval i d'una masia a dues vessants que pot datar del segle XVII. La façana és a un dels costats majors de l'antiga masia i aprofita l'antiga torre medieval, amb part d'època romànica i el coronament neomedieval, per donar-se un aire de castell. Aquesta façana, aprofitant la pedra mal escairada dels murs anteriors i algunes intercalacions de maó, fou refeta totalment amb criteris neogòtics. La pedra antiga s'arrebossà i s'imitaren carreus ben escairats. Les finestres i les portes es van remarcar amb decoracions goticitzants i es construí una nova torre amb merlets al costat oposat de l'antiga. La porta al recinte és ferrada, d'arc ogival i està flanquejada per dues torretes amb espitlleres.

El nom Salbana prové dels senyors que la posseïen a finals del segle XVI i principis del XVII, els Salbà. La baronessa de Rialb, senyora de Salbà, es casà amb Miquel de Rocabertí-Tagamanent-Descoll. Per llur filla, casada amb Galceràn de Pinós, la senyoria de la torre passà aMiquel d'alentorn i posteriorment a la seva descendència, anomenada Galceràn. El 1785 morí Esteve Galceràn, marquès de Santa Maria de Barberà i senyor de la torre Salbana, casat amb Mª Josefa Copons, marquesa de la Manresana i baronessa de Cervelló, Sant Vicenç i Bellera. Heretà llur filla Maria Josefa, casada amb Josep Mª Sarriera i continuà en mans dels marquesos de la Manresana i de Santa Maria de Barberà.


A l'escut de la façana, on reposa un ocell en aquell moment, apareix SALVANA, la torre era coneguda com a Torre d'Eles fins a l'any 1628

Em diuen de l'Arxiu Gavin que els consta com a desapareguda a la Torre Salvana de Santa Coloma de Cervelló una Capella-Oratori d'advocació desconeguda, sol·licitada al Bisbat per Bàrbara Lloret.

dijous, 22 gener de 2015

LA PRIMERA COTXERA DELS AUTOBUSOS DE LA HISPANO IGUALADINA, IGUALADA. L’ANOIA

Retratava al Josep Olivé Escarré davant del que va ser la primera cotxera de la Hispano Igualadina, obra de Josep Pausas i Coll, arquitecte municipal d’Igualada, que va morir el 13 d’agost de 1928, amb només 56 anys, podem consignar doncs, 1872 com l’any de naixement ( 1872-1928).
http://hemeroteca.lavanguardia.com/preview/1928/10/09/pagina-2/33208435/pdf.html?search=Jose%20Pausas%20Coll


Hi ha discordança quan a la constitució de la companyia d'autobusos Hispano- Igualadina :
http://www.xaviflorez.org/_empresas/_F_HispanoIgualadina.pdf
http://www.igualadina.com/index.php

L’edifici del Passeig Verdaguer, va ser construït l'any 1922. A destacar el color de la façana simètrica , amb finestrals rectangulars i trencaaigües corbats, igual que les cornises , en la qual l'arquitecte juga principalment amb el blanc de l'estucat del fons i el vermell del totxo amb una composició d'estructura força amanerada, i la cornisa de coronament que amaga la teulada, a dues vessants.

L'element més vistós és el rètol amb el nom de l'empresa, fet amb rajoles de ceràmica.

Ens agradarà rebre les vostres aportacions a l’email coneixercatalunya@gmail.com

dimecres, 21 gener de 2015

ESGLÉSIA PARROQUIAL DE SANT PERE PESCADOR. L’EMPORDÀ SOBIRÀ. GIRONA. CATALUNYA

El Josep Salvany Blanch, visitava l’any 1912 Sant Pere Pescador, i retratava la façana i l’interior de la seva església parroquial.



Contemplava ara, l’any 2014, les fotografies que havien fet el ‘ dream team’ Salas & Móra , d’aquest temple situat dins del nucli urbà , a l'interior de l'antic recinte fortificat de la vila homònima, de la comarca de l’Empordà sobirà.



La descripció tècnica ens diu que L'antiga església de Sant Pere Pescador era romànica (segles XII-XIII) i ocupava el mateix emplaçament que l'actual, que fou construïda durant el segle XVIII. D'aquest temple primitiu encara es conserven restes als fonaments de la banda de tramuntana de l'església actual. La llicència per construir la nova església fou concedida el 20 de novembre de 1682 pel bisbe de la diòcesi Fra Sever Tomàs Auter o Sever Tomàs i Auther (Puigcerdà, ca. 1630 — Tortosa, 24 de desembre de 1700), al Consell General de la Universitat. Els cònsols i prohoms de la Universitat de Sant Pere signaren amb Antoni Riera, Francesc Pujol i Narcís Turró, escultor i mestres de cases respectivament per l'adjudicació de les obres que començaren vers nadal d'aquell any, previ enderrocament del temple romànic. El supervisor de les obres fou el rector de la parròquia mossèn Josep Feliu Batlle. Segons la documentació contractual els material que s'havien de emprar havien de provenir de les pedreres de Vilamacolum. Les obres s'allargaren durant set anys i tingueren un cost de 7200 lliures barceloneses, pagament que s'abona als constructors durant vuit anys a raó de 900 lliures anuals, diners procedents del vintè de l'heretat d'en Serra, que afectava les collites d'ordi, mills, blat, canyes, civada, alls i cànem. Cal esmentar, com a curiositat que els mestres d'obra obtingueren facilitats per part del Consell, proporcionant una casa gratuïta prop de l'església i altres serveis i avantatges, com ara el permís per desembarcar vi sense pagar cap dret. Posteriorment, vers l'any 1823 fou restaurada per Àngel Sellares.

Ens els dies foscos que seguien a la sedició dels militars feixistes, encapçalats pel general Franco, contra el Govern de la II República Española , l'església, com molts altres temples, fou saquejada i cremada, destruint tot l'arxiu parroquial, els ornaments religiosos, els mobles, l'orgue i tres retaules barrocs. De la mateixa manera es destruí el campanar, emprant les campanes per convertir-les en material de guerra.

Entre els anys 1989 i 1992, donat el mal estat de l'església, i la quantitat d'esquerdes que hi havia provocava cada vegada més filtracions, es va decidir endegar un projecte de rehabilitació. Gràcies a la participació i la col•laboració de l'Ajuntament de Sant Pere Pescador, el Bisbat de Girona, la Diputació de Girona i el Departament de Cultura de la Generalitat de Catalunya, es va atorgar l'obra a l'empresa constructora de Figueres JACAS S.L, que sota la supervisió de l'arquitecte Luís Bayona i Prats, juntament amb els arquitectes tècnics Josep Simon i Motjé i Elisa Llenas i Torrent, varen desenvolupar tot un seguit d'actuacions per la preservació d'aquest bé. Entre aquestes, hom pot destacar, la substitució del cabirons de fusta per bigues de formigó armat i solera d'encadellat ceràmic per reparar l'estructura de l'edifici. També es va utilitzar formigó armat per poder lligar la coberta i cosir les arcades de totxo i les voltes de rajol, de tal manera que treballessin conjuntament els arcs antics i els nous. Igualment es va actuar sobre la coberta, col•locant teula àrab tot aprofitant les teules velles però posant-ne de noves a les canaleres i també refent la coberta del campanar i els arcs de pedra que sustenten la campana més alta. Pel que respecta a la façana exterior, es varen canviar les pedres més deteriorades i es va posar a lloc la llinda del portal d'entrada. Per últim es va pintar l'interior de la nau central, es restauraren les pintures de les capelles laterals i s'instal•là una nova il•luminació.

Les imatges que veia per la xarxa no tenen cap semblança amb les que feia el Josep Salvany Blanch.

Ens agradarà rebre les vostres aportacions a l’emailconeixercatalunya@gmail.com