dimecres, 4 de maig de 2016

SANTUARI DE SANTA MAGDALENA DE GARCIA.RIBERA D’EBRE. TARRAGONA

El santuari de Santa Magdalena, al terme de Garcia, a la comarca de la Ribera d’Ebre està construït sota una roca que cobreix tota la construcció.


Patrimoni Gencat ens diu; l’església es troba adossada entre dos cossos de dos nivells d'alçat i coberta plana, que es corresponen amb la vivenda de l'ermità i l'ajuntament. El primer cos està obert a la planta baixa en arc rebaixat, a l'interior del qual hi ha una font que brolla de la roca i el portal d'accés de la capella, d'arc escarser arrebossat. A l'interior, consta d'una sola nau amb volta de canó dividida per arcs torals que descansen sobre pilastres. L'absis, de menor alçada que la nau, s'obre en arc de mig punt i consta d'un altar-retaule amb espai posterior a mode de deambulatori. En cadascun dels laterals hi ha un altar, un dedicat a Sant Antoni i l'altre a Santa Elena. Als peus del temple hi ha el cor, sostingut amb un arc rebaixat i delimitat amb barana de fusta. La il•luminació de la nau es fa a través de finestres apuntades situades a la façana lateral. A l'exterior, entre les finestres, hi ha grans contraforts, sobre els quals s'obren finestres d'arc rebaixat i rectangulars que ventilen l'espai sota coberta. L'acabat exterior és arrebossat i pintat de color blanc.



De l'any 1783 s'han localitzat uns escrits que diuen que davant de l'ermita hi havia una font d'on naixia una heura. L'any 1835, quan van incendiar el monestir d'Escala Dei en temps d'Isabel II, també van incendiar aquesta ermita, que va ser refeta posteriorment. Tal i com consta inscrit en una pedra lateral, va ser restaurada el 1944. Durant el període de 1987 al 1993 es van dur a terme un seguit de reformes com canviar trespols, la teulada, fer lavabos, barbacoes,...

Per descomptat i dissortadament, cap dada de l’autor de la restauració de l’any 1944, ni tampoc de les reformes dutes a termes en els darrers decennis del segle XX, sou pregats de fer-nos-ho saber a l’email coneixercatalunya@gmail.com

Els accessos en els primers quilometres s’han malmès i reclamen una ‘rehabilitació’ que ens temen trigarà en arribar, com en conseqüència en primer lloc de la situació de fallida del REINO DE ESPAÑA, i en segon lloc per l’actual situació de descreença religiosa que de no posar-hi remei comportarà la pèrdua irremissible d’una bona part del nostre patrimoni històric i artístic.

Per intermediació de Santa Magdalena, aixecaven la nostra pregaria a l’Altíssim, Senyora, allibera el teu poble !!!!!

dimarts, 3 de maig de 2016

CAPELLA DE SANT SEBASTIÀ DEL VILOSELL. LES GARRIGUES. LLEIDA. CATALUNYA

Reprodueixo de : http://www.elvilosell.net/municipi/39-edificis-indrets/90-lermita-de-sant-sebastia-
Fora de l'antic clos emmurallat que tancava el poble, es troba la capella de Sant Sebastià. En l'actualitat presideix majestuosa la plaça que té el mateix nom. L'acompanya una magnífica creu gòtica, la construcció de la qual és probablement dels segles XIV-XV. L'interior de l'ermita és senzill d'una sola nau. Es conserven en el seu interior esferes discoïdals que senyalaven antigament els llocs dels enterrament, així com les dues inscripcions que estaven a la paret que tapiava la portalada romànica de l'església parroquial de Santa Maria. A més a més, en la sagristia de l'ermita una campana del segle XVI feta per Joan Forés, així com diverses imatges de sants.

La capella de Sant Sebastià del Vilosell es troba a la plaça del mateix nom. És una construcció d'estil renaixentista, remarcable per les seves parets externes i carreus ben tallats. La façana té una petita finestra a cada costat de la porta dovellada, un ull de bou, un campanar de cadireta i la creu gòtica al seu davant. És digna d'admirar aquesta creu de pedra del segle XIV, assentada sobre una base quadrada; la columna octogonal de pedra que la sosté és notable per la seva alçària, d'uns cinc metres.


La nau interior de la capella és de planta rectangular; fou reformada a l'època del barroc, adaptant-hi una coberta de fusta que recolza sobre un arc diafragmàtic rebaixat.

Sant Sebastià és el copatró del Vilosell i la seva festa se celebra el 20 de gener. En el passat, el 20 i el 21 de gener era la festa major d'hivern del poble. Des de la dècada de 1980, la festa de Sant Sebastià se celebra amb un àpat de germanor el cap de setmana més proper al 20 de gener.

La capella de sant Sebastià fou consagrada el 16 de novembre de 1561, és a dir ara farà 445 anys. Coneixem aquesta data mercès a la trobada per Vicenç Aguado d’un document excepcional, que no coneixíem fins ara, al Fons Peiró-Caixal a l’Arxiu Històric de la Companyia de Jesús a Barcelona.

Aquest fons recull diversos documents elaborats, transcrits i recopilats pel nebot del Bisbe Josep Caixal i Estradé (El Vilosell, Garrigues, 9 de juliol 1803 - Roma, 26 d’agost 1879) que fou Bisbe d’Urgell i Copríncep d'Andorra des de 1853 fins a 1879, coincidint amb el període de la Nova Reforma que es dugué a terme al Principat d'Andorra, en Sebastià Peiró i Caixal que fou pare jesuïta, destinats a l’elaboració d’una biografia del seu oncle.

En aquest document es diu que la capella fou consagrada inicialment a sant Fabià i sant Sebastià. Cal dir que sant Fabià fou un Papa que morí martiritzat, decapitat amb una destral, es celebra la seva festivitat conjuntament amb sant Sebastià el dia 20 de gener. Ambdós sants formen habitualment parella.

Si recordareu en el núm. 5 de la revista Talaia donàvem notícia de que al Museu Diocesà de Tarragona es conservaven diverses obres artístiques que provenien de la parròquia de Santa Maria del Vilosell. Entre aquestes obres hi ha una pintura a l’oli molt deteriorada del segle XVIII d’un Sant Papa no identificat representat amb tiara i amb un bàcul amb la creu prelacial. Probablement aquest Sant Papa deuria tractar-se de Sant Fabià a qui fou dedicada la capella conjuntament amb Sant Sebastià.

El document de 1561 ens parla de que la capella de Sant Sebastià ja estava construïda en aquella data però que l’Arquebisbe de Tarragona, Ferran de Lloaces i Peres ] (Oriola, Regne de València, 1498 - València, 29 de febrer de 1568)[1] fou bisbe d'Elna (1542-1543), Lleida (1543 – 1553) i Tortosa (1553-1560), Arquebisbe de Tarragona (1560-1567) i patriarca d'Antioquia (1566). Va ésser elegit President de la Generalitat de Catalunya el 26 de novembre de 1559 en substitució de Pere Àngel Ferrer, per defunció. També és el màxim responsable de la creació del Bisbat d'Oriola la seva ciutat nadiua, la qual s'independitzà del Bisbat de Cartagena per motius polítics i lingüístics. El català es mantingué a Oriola com a llengua popular fins, almenys, el segle XVIII] no l’havia pogut beneir en la seva darrera visita pastoral. Per aquest motiu autoritza a que en nom seu, al prevere vicari de la parròquia mossèn Gaspar Hondara , beneeixi l’església o capella amb les solemnitats acostumades. El diumenge 16 de novembre de 1561 els jurats (en Pere Foraster major mestre, Johan Giner ferrer i mestre , Honofre Fabregues vidrier, jurats de la vila del Velusell) tot el poble i diversos eclesiàstics, inclosos el majoral de Poblet, acudiren en solemne processó, procedint a beneir la capella de sant Fabià i sant Sebastià situada al cap de l’antiga Bassa.

La capella fou dedicada a l’advocació d’aquests sants deguts a la pandèmia de pesta que assolà aquests territoris durant el segle XVI. Així ho testimonien els mateixos Goigs de Sant Sebastià del Vilosell (la tornada diu “salveu-nos de pestilència Màrtir Sant Sebastià”). També podem trobar testimonis semblants en poblacions molt properes. En aquest sentit, a Cornudella de Montsant: “L’any 1523 el poble va votar la festa de sant Sebastià i sant Fabià per deslliurar-los de la pesta” (Vid. Guia de Cornudella de Montsant. Cornudella, Albarca i Siurana, Ed. Ajuntament de Cornudella de Montsant, 2000).

Es parla de l'a capella en l'acta de la visita al Vilosell de Josep Llinàs i Aznar, (1635, Broto (Regne d'Aragó) - 15-nov-1710, Barcelona) Mestre de l'Ordre de la Mercè (1686-1695) , Arquebisbe de Tarragona (1695-1710), la qual tingué lloc el 6 de novembre de 1695. En aquest document hom esmenta la capella Sant Sebastià extramurs, a uns 200 passos de la població, i la confraria del mateix nom. L'expressió "extramurs" denota el recinte emmurallat que tenia el Vilosell fins al segle XVIII, època en què hom començà d'edificar fora de la vila closa.

En un document que recull l'acta de la visita del canonge Agustí Figuerola, el 13 de novembre de 1721, hom insta els jurats del Vilosell a reparar urgentment la capella , que amenaçava ruïna, sota pena d'excomunió major.

El 3 d'octubre de 1891, l'arquebisbe de Tarragona, Tomàs Costa i Fornaguera (1831 - 1911 ) arribà al Vilosell, procedent de Vallclara. Fou rebut davant la capella de Sant Sebastià per tot el poble, amb el batlle i les autoritats (tret del jutge) al capdavant. El clergue concedí 80 dies d'indulgències a la imatge del Sant per cada parenostre.

Durant la revolució de juliol de 1936, fou cremat tot el material de culte de la capella de Sant Sebastià, la Creu de terme es va salvar gràcies a la intervenció del Josep Macià i Balcells (de Ca l'Anyep) que s'adreçà als homes que volien enderrocar-la apel•lant a la seva antiguitat i a les tradicions dels avantpassats, o d’en Josep Llurba (el Pep del Fantasia) que era llavors el jutge de pau i el Benito Llurba (deCal Paupedrol) que era paleta. Aquests darrers que reconeixien el valor del treball en pedra van aconseguir desmuntar-la i traslladar-la a un magatzem als baixos de l'Ajuntament

A l'interior de l'ermita s'hi conserva una col•lecció de vuit esteles funeràries discoïdals procedents del fossar vell del Vilosell, les quals són adossades als murs interiors de l'ermita.


Actualment, en els actes de la festa major d'estiu, l'ermita acull els treballs presentats a la mostra d'art del Vilosell.

http://www.tinet.cat/portal/uploads/temps_de_collir.pdf

El Vilosell tenia un cens de 668 persones l’any 1930, es tascava l’any 2014 amb 188 habitants. S’ha perdut el 78,78% de la població, el percentatge únicament es comparable al d’algunes poblacions del Pirineu. Un èxit de les politiques del feixisme, del cleptofeixisme i la ‘Democraciola’ que han ensorrat aquest país.

dilluns, 2 de maig de 2016

IN MEMORIAM. PARVULARI DE LA CASA DE LA CARITAT. MANRESA. BAGES

Dèiem en començar Edificis Escolars De Catalunya Anteriors a La Dictadura Franquista :
Volem recuperar la memòria dels edificis escolars de Catalunya anteriors a la Dictadura franquista; n’hi havia de públics – pocs – de religiosos i de ‘particulars’ , uns i altres han patit els efectes de la transformació econòmica i social de la societat; molts dissortadament han desaparegut, en l’àmbit rural per la marxa massiva de la població, i en les àrees urbanes per la intensa construcció que generava la pressió demogràfica dels nouvinguts.

Val a dir que al feixisme això d’ensulsiar escoles – sobretot si les havia aixecat la Mancomunitat i més la tard la Generalitat de Catalunya i la II República – li semblava ‘patriòtic’ fins a l’extrem de considerar-ho ‘mèrit’ per als Alcaldes i càrrec polítics que ho duien a terme.

Hem anat trobant joies com la Tesis Doctoral del MANUEL GARCIA GARGALLO:
http://www.tesisenred.net/bitstream/handle/10803/1987/02.MGG_TESI_VOL_II.pdf?sequence=2

I la col•laboració d’algunes persones físiques i/o jurídiques que entenen que la recuperació de la memòria històrica és un deure ètic de la nostra societat.

La feina es pot qualificar de gegantina i els mitjans per a dur-la a terme – llevat de la voluntat – son molt minsos, i reiterem la nostra petició de col•laboració a TOTHOM.

Llegia que la proporció de població escolar es distribuïa en els anys anteriors a la dictadura franquista en aquesta proporció :

Quasi el 40% en Centres religiosos

Al voltant del 30% en Centres Públics [ cal fer èmfasi en que a Catalunya, primer la Mancomunitat i més tard la Generalitat feien un gran esforç en aquest àmbit, i això malgrat l’odi cerval del primer dictador feixista , Miguel Primo de Rivera y Orbaneja (Jerez de la Frontera, 8 de gener de 1870-París, 16 de març de 1930) militar espanyol que amb l’aquiescència del rei Alfonso XIII va exercir com a dictador entre 1923 y 1930.

Mes del 10% era atesa des de escoles ‘particulars’ .

La resta quasi el 20% gaudien de la consideració d’analfabets
, condició que era – i és – molt estimada des de l’àmbit dels poders fàctics i les formacions politiques – conservadores – que ho eren i encara ho son, únicament dels ‘seus privilegis de casta’.

Llegia a :
http://historiesmanresanes.blogspot.com.es/2015/04/el-xalet-mutilat-de-casa-caritat.html

L’any 1909 a l'arquitecte Alexandre Soler i March (Barcelona, 1874 - 1949) se li encarrega crear una escola de pàrvuls (regentat durant anys per la popular Sra. María Teresa Llasera Sala de l'anomenat Liceu Infantil), confiada a les mateixes monges del patronat del Sagrat Cor de Jesús de la Casa Caritat, en un local nou, que col•locà a continuació de l’edifici Cots i la seva autonomia formal respecte a l’edifici principal fou tan contundent que provocaria certa perplexitat.


Popularment se la coneixia amb el nom del “xalet” tot i que era una escola. L’any 1911 el paleta Cristòfol Botinas, constructor de Ca la Buresa, el Casino i la Florinda, entre d’altres edificis importants de la Manresa del esplendor burgès, va començar les obres de construcció del xalet modernista, segons projecte de l’arquitecte Alexandre Soler i March. Les obres es van acabar l’any 1913, amb un cost total de 20.00 pessetes. En aquells dies l'edifici estava ubicat a les afores de la ciutat, envoltat d'espais de joc i horts.


De la dissort d’aquest edifici en deixa constància :
http://manresacalidoscopi.blogspot.com.es/2007/12/el-xalet-de-casa-caritat.html

Està clar que ‘qui perd la memòria, per la identitat ‘ , tant clar com que en la recerca dels edificis escolars anteriors a la dictadura franquista, advertim que més que un desinterès – que existeix – sobre el tema, hi ha un ‘especial interès ‘ en que es perdi la memòria sobre aquest aspecte de la vida quotidiana dels nostres avantpassats.

Volem – en tenim més que el dret, l’obligació i/o el deure – recuperar imatges i històries del nostre passat col•lectiu, que ens han estat furtant fins al dia d’avui, quan quasi ningú recorda ja la morta del sàtrapa.

Alhora, dissortadament, l’experiència – tenim recollides més de 800 escoles – em diu que és MOLT difícil trobar col•laboració de la mal dita ‘ social civil’, amb tot, reitero el prec d’informació a l’email coneixercatalunya@gmail.com , alhora que insisteixo en una obvietat, la memòria històrica es recuperarà NOMÉS si els ciutadans així hi volen.

A Catalunya hi ha una clara divisió pel que fa a la divulgació del patrimoni històric, la província de Girona que hi ha esmerçat grans esforços, i la resta Barcelona, Tarragona i Lleida, que manifesten tenir poc o cap interès en aquesta qüestió.

Si des de qualsevol Administració Pública us posen entrebancs en la recerca de la memòria històrica, feu-nos-ho saber que confegirem una llista.

En el tema concret dels edificis escolars anteriors a la dictadura franquista, està clar que el feixisme no tenia – ni té avui tampoc – cap interès en facilitar l’accés a l’educació; cal recordar que la seva tesis es fonamenta en l’existència d’unes elits que ‘condueixen’ l’existència de la comunitat.

La recerca dels edificis que aixoplugaven l’educació a Catalunya – sovint contra la voluntat del GOBIERNO Y DEL REY DE ESPAÑA – és una tasca d’extrema dificultat ja que la majoria de les persones que en podien donar testimoni personal han lliurat l’ànima al Senyor, i/o no és fàcil trobar-se’ls passejant pels carrers. Pels politics del TOTS ELS COLORS, aquest és un tema marginal al que no s’hi pot dedicar ni un segon.

Ens encanta que les entrades de Edificis Escolars anteriors a la dictadura franquista tinguin una gran acceptació, ens agradaria però, que es superes aquesta ‘admiració passiva’ i que des de cada poble, vila i ciutat de Catalunya, ens féssiu arribar imatges – actuals i/o d’arxiu – dels edificis escolars que existien abans de que els sediciosos feixistes encapçalats pel general Franco enderroquessin el govern LEGÍTIM de la II República.

Des de l’1 d’abril 1939 en que començava tècnicament el II feixisme ( dictadura de Franco ),fins als nostres dies, des de les administracions públiques, s’ha fet una tasca quina finalitat última és l’anorreament de Catalunya, si més no, en l’àmbit cultural, i molt concretament pel que fa a la documentació del patrimoni Històric i/o Artístic .

L’adveniment de la ‘ Democraciola’ , no ha suposat cap canvi substancial en aquesta ‘política’ , i és que l’oblit de la ‘petita història’ és un pas previ – i necessari – per assolir la fita proposada pel Ministerio de Incultura y Odio Racial, d’esborrar qualsevol identitat ‘diferenciada’; dissortadament ja per acció, ja per omissió, s’han afegit en aquesta tasca ‘miserable’, algunes administracions públiques ‘catalanes’; ocasionalment també l’església catòlica, i una munió de funcionaris i ciutadans del nostre país.

No ens cansem de recordar aquestes paraules "totes les causes justes del món tenen els seus defensors. En canvi, Catalunya només ens té a nosaltres". Lluís Companys i Jover (el Tarròs, municipi de Tornabous, 21 de juny de 1882 – Barcelona, 15 d'octubre de 1940), President de Catalunya, assassinat per la dictadura del general Franco.

En la nostra recerca us necessitem amics lectors; al vostre poble, vila, o ciutat, segur que hi havia una escola abans de la dictadura franquista.

Potser encara existeix, si és així feu-ne una fotografia, i publiqueu-la a :
https://www.facebook.com/pages/Edificis-Escolars-De-Catalunya-Anteriors-a-La-Dictadura-Franquista/400721423462325?fref=ts

Si ara acull un servei públic diferent, o fins si és un edifici privat , feu-ne una fotografia, i publiqueu-la a :
https://www.facebook.com/pages/Edificis-Escolars-De-Catalunya-Anteriors-a-La-Dictadura-Franquista/400721423462325?fref=ts

Si no existeix – enderrocar-les va ser considerat mèrit patriòtic en el segon feixisme ( dictadura franquista ) – busqueu-ne una fotografia, i publiqueu-la a :
https://www.facebook.com/pages/Edificis-Escolars-De-Catalunya-Anteriors-a-La-Dictadura-Franquista/400721423462325?fref=ts

És vital recuperar les imatges d’aquell passat, en fer-ho reivindiquem també la honestedat de tots els que van caure en defensa de la llibertat, la dignitat i la democràcia.

Fem una especial crida als Casals i Clubs d’Avis, tota vegada que els seus usuaris, poden recordar on eren els edificis de les escoles anteriors a la dictadura franquista, que en força ocasions els acullen avui també .

Catalunya us estarà eternament agraïda.

Continuarem ,...

diumenge, 1 de maig de 2016

IN MEMORIAM. LES ESCOLES DE LA VALL DEL CORB. RAURIC. LA CONCA DE BARBERÀ. TARRAGONA.

Rauric és un nucli de població, pedania de Llorac, a la Conca de Barberà. Al peu del turó del castell (del qual només resten els fonaments) hi ha la petita agrupació de cases que formen el poble. Molt a prop hi ha la font de Rauric, on neix el riu Corb.

Rauric és documentat en el segle XII, quan Pere de Queralt el deixà en testament als hospitalers, el 1167. A partir del segle XIV va pertànyer als Queralt de Santa Coloma de Queralt.

Foto: "Els nens i nenes de l'escola de Rauric al 1958-59". Foto cedida per la família Garriga.


Foto escola de Rauric-1958-59. Foto Jaume Garriga.

Insistim en un fet obvi, avui hi ha més places escolars que a l’època de la II República – això és indiscutible -; hi ha però MENYS ESCOLES o MENYS EDIFICIS ESCOLARS, ara la quitxalla dels petits nuclis s’ha de desplaçar, sovint fent el dinar al centre escolar i tornant al vespre a casa, s’aconsegueix així desarrelar-los del seu lloc de naixement, i esperonar-los a marxar-ne en acabar la seva educació.

Ens agradarà rebre les vostres aportacions a l’email coneixercatalunya@gmail.com

Catalunya us en deurà una.

ESGLÉSIA DE SANT JOSEP. BOVERA. LES GARRIGUES. LLEIDA

Advertia el que fins al dia d’avui és el manyoc més gran de cables dels mal dits ‘ serveis públics’, quan retratava aquest temple, del que ens diu patrimoni Gencat; església parroquial d'una sola nau coberta amb volta de canó. Als laterals hi ha tot de capelles fetes d'obra. Aquest edifici està emplaçat a sobre de l'antiga església romànica (segles XIII- XIV) que es destruí al construir la nova; de fet alguns dels carreus s'aprofitaren a la nova obra o fins i tot la porta lateral d'estil romànic de transició. És de mig punt i moltes pedres porten símbols de picapedrers, indicant-nos l'aprofitament per la nova construcció. El seu interior és de gust neoclàssic amb altar central i nou de laterals, disposats a les capelles.


Des d'un començament els murs es deixaren a la vista la pedra, i és més endavant quan es pinten. En l'actualitat s'han repicat les pilastres, però els capitells, d'ordre compost, continuen pintats. El paviment de tot el recinte és fet de terratzo. L'altar major està dedicat a Sant Josep, el flanquegen un de Sant Antoni de Pàdua i un de Sant Isidre. El cor el trobem a la part superior, als peus de l'església.

A l'exterior, la façana principal és molt senzilla; tant sols s'han treballat en relleu les dovelles; a sobre hi ha escrit el nom de Sant Joan Baptista. Al damunt hi ha una fornícula apetxinada, que deuria contenir la imatge del sant titular. Al damunt de l'entrada principal, als peus del recinte hi ha el campanar de cos octogonal, obra ja del segle XIX, de Fèlix de Móra d'Ebre (*) en fou el constructor a finals del segle XIX. Té una base quadrada que passa a ser octogonal al pis superior, rematat amb una àmplia cornissa i una teulada ondulant avui restaurada.
(*) Ens agradarà rebre noticia a l’email coneixercatalunya2gmail.com dels cognoms d’aquest ‘constructor’ i de la data i lloc del seu naixement i traspàs.

L’enciclopèdia catalana ens diu; domina el poble l’església parroquial de la Nativitat (des del 1887, de Sant Josep), feta en l’època de transició del romànic al gòtic, però molt modificada al segle XVIII. Ara té l’aparença d’un temple barroc d’una nau, decorat amb retaules de gust neoclàssic de la Casa Borràs de Lleida. En enderrocar la casa rectoral, es va posar al descobert al mur del Nord un interessant portal romànic (segle XIII), amb dues columnes, capitells i arquivoltes.

El sostre demogràfic de Bovera s’assolia al cens de 1920 amb 881 veïns, al tancament de l’any 2014 eren 290 habitants.

Ens agradarà rebre les vostres aportacions a l’email coneixercatalunya,@gmail.com

dissabte, 30 d’abril de 2016

EL CANÓ DE FULLEDA. LES GARRIGUES. LLEIDA

Retratava al Josep Olivé Escarré, recolzant-se en el canó Falktrk de 4 peces que acompanya a l’escultura d’Agustina Saragossa i Domenèch – de la que no trobava cap dada de l’autor, i sou pregats de fer-nos-ho saber a l’email coneixercatalunhya@gmail.com – llegia que és un original cedit l’any 1987 pel que fou ministre de defensa, el català Narcís Serra i Serra (Barcelona, 30 de maig de 1943), en nom de “las Fuerzas Armadas Españolas” per tal de ser instal•lat en aquest monument dedicat a la memòria d’aquesta heroïna de la Guerra del Francès.


La partida de baptisme de l’ d’Agustina Saragossa i Domenèch , apareix a Santa Maria del Mar a Barcelona i és del 6 de març de 1786. Filla de Francesc Ramon Saragossa i Labastida, obrer, y de Raimunda Domènech i Gasull, ambdós nascuts a Fulleda.

Agustina Saragossa es casà el 1802 a l’església de Santa Maria del Pi de Barcelona, als 16 anys, amb Joan Roca Vila-seca, caporal d’artilleria que participà des d’un bon principi en la Guerra del Francès, estigué a la batalla del Bruc i l’esdevenidor de la guerra els dugué, a ell i Agustina, a Saragossa.

Durant el primer setge de Saragossa de la Guerra del Francès, o Guerra de la Independència segons la historiografia espanyola, l’1 de juliol de 1808, mentre Agustina portava vitualles al seu marit, posà un topall a un canó a punt d’ésser detonat però amb l’assistent ferit i amb la metxa encara a la mà. Agafà la metxa i encengué el canó, que apuntava a la porta del Portillo. No se’n sap res de les conseqüències reals d’aquesta acció en la batalla, però el general José Rebolledo de Palafox y Melci, duc de Saragossa (Saragossa, 1776 - Madrid, 15 de febrer de 1847), va descriure la seua acció com èpica, i li va atorgar la distinció de sotstinent i el dret d’ostentar dos escuts amb els lemes: "Defensora de Zaragoza " i "Recompensa del valor y patriotismo ". No es té constància d’aquest fets, tot i que la història confirma que va ser admesa inicialment com artiller ras i després va obtenir els galons de sergent i sotstinent. Sembla que fou capturada i alliberada en un canvi d’hostatges. Posteriorment als fets de Saragossa va recórrer la península acompanyant als exèrcits espanyols. Finalment va acabar la seva vida a Ceuta, on es va tornar a casar, ara amb Juan Cobo de Belchite y Maspera , amb qui van tenir una filla, Carlota.

Agustina d’Aragó morí a Ceuta, el 29 de maig de 1857, als 71 anys. Fins a 1870 no en foren traslladades les despulles a Saragossa, descansant primer al Pilar i, des del 14 de juny de 1908, a la capella de l’Anunciació de l’Església de Nostra Senyora del Portillo, on són venerats com els d’una gran heroïna que, amb valor i decisió, contribuí a repel•lir les adversitats i vèncer l’enemic. És considerada un dels símbols més representatius de la resistència espanyola contra els invasors napoleònics. Aquesta guerrillera rebé el títol de Defensora de Saragossa i la condecoració de Recompensa al Valor i al Patriotisme, seguint les ordres del general Palafox, i arribà a aconseguir el rang de capità de l’exèrcit.

IN MEMORIAM. ESGLÉSIA DE LA NATIVITAT DE LA MAREDEDÉU. GARCIA. RIBERA D’EBRE. TARRAGONA

La parròquia de la Nativitat de la MaredeDéu de Garcia és documentada l'any 1279, data en què el seu capellà pagà 60 sous de dècima papal.

L'any 1314 fou visitada pel bisbe de Tortosa, Francesc de Paulhac 1310-1316.

L'església romànica va ser substituïda per una altra l'any 1663, segons consta a la portalada.

La segona església va ser bombardejada l'any 1936 per les tropes feixistes, insurrectes contra el govern LEGÍTIM de la II República, i des de llavors resta abandonada.

La porta de l’església advocada a la Nativitat de Déu, va ser arrancada per situar-la a l’església nova advocada a Santa Maria, que s’aixeca a la part baixa del poble.

Havia tingut un retaule d'Escala-Dei, obra de Francesc Ribalta (Solsona, Lleida, 1565-Valencia, 1628) , que es va cremar, i un altar major plateresc.

Situada a la part alta de la població, al costat del turó on algunes fonts situen el desaparegut castell de Garcia, la descripció de patrimoni Gencat ens diu; església de planta rectangular amb absis poligonal. Consta d'una sola nau, amb cinc tramades separades amb arcs torals i capelles laterals, havent perdut la coberta. Estava coberta amb volta de creueria, de la qual només se'n conserven els primers trams. Els nervis descansen sobre una cornisa i pilastres, situades entre els arcs de mig punt de les capelles. La part de l'absis també està enrunada. La portalada va ser arrencada després de la guerra civil per incorporar-la a la nova església situada a la part baixa del poble. Sobre d'aquesta hi ha una rosassa. Les façanes laterals presenten quatre grans contraforts que sostenen les capelles. El campanar, de planta quadrangular i tres nivells d'alçat, es troba adossat a l'absis. Els nivells de forjat estan delimitats amb cornises, i la part superior s'obre amb pòrtics d'arc de mig punt. L'acabat exterior del temple és la pedra vista amb restes d'arrebossat, i les cantonades amb carreus escairats.




Fa funcions de ‘quarto de mals endreços’ del Consistori de Garcia.

Des d’aquesta alçada on la devastació se’ns fa evident, es copsa tot el sentit de l’expressió ‘a sants i a minyons, no els prometis si no els dons’, els homes no han apaivagat encara la colera de Déu pels terribles excessos de la mal dita ‘ Cruzada’.

Ens agradarà rebre les vostres aportacions a l’email coneixercatalunya@gmail.com

Des del Centre de Documentació de Cultura Popular i Religiosa de Catalunya ( Arxiu Gavín ) em rectifiquen l’advocació de l’església que trobava a : http://www.enciclopedia.cat/EC-GEC-0029016.xml

L'advocació no es la Nativitat de Deu, sinó la Nativitat de la Marededéu. Déu no va naixerà, ha existit sempre.