divendres, 29 agost de 2014

CELLER DE ROCAFORT DE QUERALT. CONCA DE BARBERÀ. TARRAGONA. CATALUNYA

Cèsar Martinell i Brunet (Valls, Alt Camp, 24 de desembre de 1888 - Barcelona, 19 de novembre de 1973), és l’autor del celler al llarg dels anys 1918, 1931, 1947, del celler de Rocafort de Queralt.

Llegia que va ser el primer celler de Martinell, de tres naus, construït en tres fases, per al qual va estudiar les innovacions que havien aplicat als cellers els seus predecessors i hi va afegir la gran millora dels arcs equilibrats o parabòlics autoportants, que se sostenen sols, gaudinians per excel•lència, com el sistema era desconegut a la zona, els paletes van haver d'aprendre-ho des de l'inici ; va foradar els carcanyols dels arcs, com farien a l’Espluga de Francolí , celler projectat per Lluís Domènech i Montaner i que dugué a terme l'any 1913 el seu fill, també arquitecte, Pere Domènech i Roure, de manera però, més exagerada per tal d'estalviar materials. Sempre va fer prevaler la premissa de combinar la innovació arquitectònica amb les necessitats dels viticultors. Segueix l'estructura de les naus principals d'estiba, paral•leles, amb les tines i els cups, i una de transversal per a les màquines i la descàrrega. Exteriorment tenen un basament de maçoneria i un parament superior llis on s'obren els grans finestrals, per a l'entrada de llum natural, resolts amb maó vist. Hi dissenyà sistemes de ventilació automàtica.


La façana principal destaca per la seva monumentalitat, aconseguida mitjançant un joc de textures i certs detalls decoratius. La seva composició està ordenada en tres nivells segons les textures i materials utilitzats: un primer nivell o sòcol de pedra en el qual s'integren les finestres baixes de ventilació i les portes d'accés (emmarcades amb carreus de pedra i arc de mig punt, tret de la de llevant, en què l'arc és rebaixat); un segon nivell de parament llis on es troben les finestres superiors, fetes amb maó col•locats a plec de llibre (formades per un seguit de finestres verticals englobades sota un gran arc trevolat), i on destaca el fris ceràmic amb el nom del sindicat , i un tercer nivell de coronament de l'edifici.

dijous, 28 agost de 2014

ESGLÉSIA DE CRIST REI. MANRESA.BAGES

L’any 1942 , essent bisbe de Vic, Joan Perelló i Pou (Santa Maria del Camí, Mallorca, 30 d'abril de 1870 - Vic, Osona, 27 de juliol de 1955) es posava la primera pedra de l’església de Crist Rei, que alçava seguint el projecte tècnic d’ Alexandre Soler i March (Barcelona, 1874 - 1949), Josep Maria Armengou Vives, que ens deixava l’any 2012 als 94 anys d’edat, continuarà les obres que conclouran l’any 1957, Ramon Masnou i Boixeda (Santa Eugènia de Berga, Osona, 3 de setembre de 1907 - Vic, Osona, 9 de juny 2004) bisbe de Vic durà a terme de forma solemne la benedicció del temple.
La descripció tècnica en diu ; església de grans dimensions amb planta de tres naus (una central més ample i presidida per l'absis i dues laterals molt més petites amb capelles laterals).

La façana mostra clarament la divisió interior. El cos central, més majestuós, té una gran escalinata i pòrtic, mentre que les laterals són desiguals: la nau de la part dreta és més alta que la de l'esquerra (en el projecte original d'Alexandre Soler i March les dues naus laterals eren dues torres, una d'elles el campanar).


La nau central està coronada per una creu i a sobre el pòrtic hi ha una terrassa, a partir de la seva alçada hi ha tres finestres goticitzants de 3 i 2 lòbuls respectivament.

La façana de la nau central està treballada en pedra i les laterals en totxo i encoixinats a les cantonades.

Al costat de la porta , d’estil barroc del segle XVII , es troba la imatge del Sant Crist fet en talla de fusta.

dimecres, 27 agost de 2014

RENTADORS PÚBLICS DE SANTA COLOMA DE QUERALT. LA CONCA DE BARBERÀ. TARRAGONA. CATALUNYA.

Havíem dinat a l’Hostal Colomí de les Germanes Camps, el Josep Olivé Escarré, i l’Antonio Mora Vergés, i fent una passejada abans de continuar el nostre viatges, ens arribàvem fins els rentadors públics de Santa Coloma de Queralt, que funcionaren fins els anys 70 del segle XX, començava aleshores un període benestar econòmic, que es traduïa en la generalització de l’aigua corrent i la llum elèctrica, en la majoria de les cases de les famílies treballadores ; l’estultícia i la corrupció de les elits politiques del REINO DE ESPAÑA, i també, també de la seva colònia al mediterrani, Catalunya, ens portaven a l’actual situació de regressió econòmica i social, i fins a considerar la posta en servei d’aquestes instal•lacions – on encara les tinguin - per evitar deixar absolutament desemparats als que cauen del ‘ sistema’.


M’explicava una dona que n’ha via estat usuària fins al tancament, que ultra la neteja de la roba, es donava solució aquí a qüestions que damnaven avui la consulta amb tota mena d’especialistes, des de psiquiatres, a ginecòlegs, passant lògicament pels usurers que existien, existeixen i dissortament existiran fins al dia del judici final, i és que certament a la història social, i especialment la història de la dona, trobaven aquí un espai de comunicació entre dones que configurava uns elements de relació que han desaparegut a partir de l’acabament de la funció i de l’ús d’aquests espais, i amb l’aparició de l’aigua corrent primer i les rentadores després..

Reproduiré aquí algunes reflexions – particularment assenyades i enginyoses- de la Rosa Vernet, filologa :

Tothom sap que fer safareig no vol dir construir un safareig ni tan sols rentar la roba, sinó que vol dir, segons els diccionari, xafardejar, xerrar de tot i res de tothom i de ningú... Fer bugada, locució sinònima, en canvi, ha mantingut el seu sentit recte al costat del sentit figurat, cosa que no passa amb la primera.

Són els rentadors públics els que originen el significat de xerrameca i no pas el safareig individual!! ; si no, fer safareig voldria dir ‘parlar sola’

Això ens fa adonar, per exemple, que hi ha una sèrie d’oficis que són a l’origen de molta fraseologia i que, per exemple, no necessàriament coincideixen en dues llengües veïnes com ara el català i el castellà.

En castellà no existeix la locució fer safareig, fer bugada... el cotilleo, cotillear no té aquest un sinònim fraseològic en aquest camp semàntic. Tampoc no l’hem trobada en francès o italià, tot i que no hem pogut fer una recerca exhaustiva.

Si les dones haguessin rentat sempre de manera individual, a màquina, mai no hauria nascut la locució fer safareig. Ni les assecadores ens haurien permès allò d’haver-hi roba estesa...

En una primera aproximació, deia, hem fet una recerca ràpida sobre les paraules més usuals d’aquest àmbit: roba, sabó, bugada, estendre, rentar, drap, brut, net, cove, cossi, bassa...

Fer bugada, per exemple, no només vol dir rentar la roba o xafardejar, també vol dir ‘confessar’, i això ja és incloure també el concepte de rentar, de netejar, de treure la “brutícia”...

És clar que amb això de la brutícia també ens trobem que els draps bruts els podem fer públics, els podem rentar a casa (la roba bruta es renta a casa...)... O podem deixar algú com un drap brut mentre fem safareig... o si li tirem en cara tots els insults que se’ns acudin. O també podem quedar com un drap brut si sortim malparats d’algun tràngol....

El sabó ens rentarà aquests draps bruts... o servirà per ensabonar algú.

I la roba estesa ens ha de fer estar a l’aguait amb el que diem i no fer massa mullader. Perquè si, per exemple, tractem a algú de tap de bassa, de tap de cossi o de tap de pica, i la roba estesa en qüestió, que acostuma a ser la canalla innocent que té unes orelles que tot ho senten i unes boques que tot ho xerren, va i ho explica al personatge baixet que qualificàvem... el tap de barral se’ns pot enfadar i engegar-nos a fregar.

Tenir roba a l’estenedor és delicat perquè alguna cosa perilla. Perquè si plou o hi ha algun imprevist ens pot passar allò d’anar amb la pluja a l’esquena i la roba mullada.

Per tot això, cal agrair l’esforç de Santa Coloma de Queralt per recuperar i dignificar els espais físics i simbòlics que ens configuren tal com som i ens expliquen el perquè d’algunes coses.

Només així serem capaços de conservar i d’aprendre d’allò que hem estat i mirar de desmentir el tòpic, desgraciadament massa cert, que afirma que a cada bugada es perd un llençol!!


Us recomanem anar – almenys un cop a la vida - a l’Hostal Colomí de les Germanes Camps.


I, per descomptat fer la passejada fins a les Fonts dites de les Canelles.

dimarts, 26 agost de 2014

CAN GRAELLS, ARA CASASSAYES DE SANT ISCLE I SANTA VICTÒRIA DE SANT FRUITÓS DE BAGES

Llegia que la senyora Rosa Regàs, nascuda al Mas Can Graells on la seva família treballava de masovera, i resident actualment al mas Sant Iscle, explica que la casa fou aixecada per la família d’Ignasi Borràs i Pons, fundador de la colònia Borràs, de Castellbell i el Vilar, sorgida als anys 1872 i el 1875 a l’entorn de la fàbrica de filats i teixits de cotó d’aquest ciutadà de Manresa.

La casa era considerada com a segona residència i lloc de vacances. Aquesta família en fou propietària fins a la dècada dels anys cinquanta en què fou venuda per primera vegada.

Des d’aleshores ha ‘patit’ mes canvis de mans, fins l'any 1984, en que n’adquireix la propietat el senyor Pere Casassayes de Manresa.


No trobava el nom del mestre d’obres i/o arquitecte autor del projecte d’aquest magnífic edifici de planta rectangular format per un seguit de construccions aixecades sobre un terreny on s'aprecia un fort desnivell a llevant, la qual cosa implica l'existència d'un seguit de terrats que envolten el conjunt. Tot aquest conjunt es troba envoltat per un mur de tancament que crea un espai interior enjardinat.


El nucli central de la casa és format per un edifici de planta rectangular de grans proporcions cobert a dues aigües, amb el carener perpendicular a la façana principal. El fet trobar-se aixecat sobre un pendent fa que compti amb planta -1, planta baixa, primer pis i golfes. Al bell mig de la teulada, sobre el carener, s'aixeca una torre quadrangular de dos pisos coberta a quatre aigües amb rajola vidrada de colors , fins l'any 1983 la teulada era encara d'uralita, que va ser substituïda per l'actual propietari.

No tenia accés a l’interior de la finca, i m’havia de situar al costat de la sèquia de Manresa, per aconseguir les imatges.

Sou pregats d’ampliar i/o esmenar aquesta informació a l’email coneixercataunya@gmail.com

Rebia un email del Joan Casasayas Montserrat, propietari des de 1983 del Mas de Can Graells a Sant Fruitós de Bages en el que em diu : em poso en contacte amb vostè per fer un parell de rectificacions a l'escrit sobre el mas Graells.

La Sra Rosa Regàs es Rosa Segues i no va néixer al Mas.

Sobre el propietari soc jo i no Pere Casassayes.

Ultra la nostra rectificació, li feia saber que aquesta informació li cal enviar-la també al Servei de Patrimoni de l’Ajuntament de Sant Fruitós de Bages, per tal que al ensems modifiquin també aquestes dades a la informació que tenen publicades en relació a la seva propietat.

dilluns, 25 agost de 2014

ERMITA DE SANT JOAN DE LA MUNTANYA. PONTONS. EL PENEDÈS SOBIRÀ.BARCELONA

L’Angela Llop retratava aquesta ermita de Sant Joan de la Muntanya que es troba situada a la riba dreta de la riera de Pontons, a 720 metres d'altitud; l’any 1968 l'església va ser restaurada i durant aquestes obres es descobrí l'ara antiga de l'altar i un reliquiari de fusta que contenia un pergamí amb la data de consagració de la primitiva església, l’any 1075, d‘aquella construcció només se'n conserva la capçalera, la resta de la nau fou modificada posteriorment.


La descripció ens diu que és un edifici d'una sola nau amb absis semicircular, arcs cecs i bandes llombardes, coberta a dues vessants i contraforts, la porta d'accés es troba a un dels murs laterals, la volta, derruïda, ha estat substituïda per encavallades de fusta, hi ha arcs formers i torals i un arc triomfal que separa l'absis de la nau, el material bàsic de la construcció és la pedra.


Originàriament fou l’església del Castell nou de Pontons.

Sovint ens trobem amb la denominació ‘ capella’ per fer referència a un temple religiós de la confessió catòlica, situat fora del casc urbà de la població, en aquests casos el correcte és emprar ‘ ermita’, i/o ‘ santuari’ si és del cas ; de la mateixa forma quan parlem d’un petit temple situat dins del casc urbà hem de parlar de ‘capella’.

diumenge, 24 agost de 2014

ESGLÉSIA PARROQUIAL DE SANT ANDREU. SERINYÀ. PLA DE L’ESTANY. GIRONA. CATALUNYA

La Pilar Juanix retratava l’església Parroquial de Sant Andreu, al terme de Serinyà, a la comarca del Pla de l’Estany, la descripció ens diu ; d'origen romànic, és de planta rectangular i coberta de teula àrab a dues vessants. A l'interior s'estructura en una sola nau coberta amb una volta apuntada, reforçada per un gran arc toral que precedeix l'absis semicircular amb volta de quart d'esfera. L'església està construïda amb carreus escairats. Destaca la senzillesa de la seva decoració.


La façana principal presenta la portalada amb arquivoltes en gradació i és rematada amb una cornisa de pedra motllurada que descansa sobre carteles de pedra. La cornisa de pedra segueix a mitja alçada al llarg de les façanes laterals, degut a una ampliació en alçada posterior. L'absis presenta, a la part superior, arcuacions llombardes i un fris en espina sota la cornisa emmotllurada. La torre-campanar, de construcció posterior, és de planta quadrada i coberta a quatre vessants.

ELEMENTS: Pica beneitera de pedra grisa, composta per una semiesfera buidada i un peu, la base del qual sembla un capitell. El fust té dues motllures amb tor i cos acanalat. Al vas hi ha una ornamentació incisa molt primària, que recorda motius de pètals i fulles. Fa 103 centímetres d'alçada i 41centímetres de diàmetre. La porta presenta el forrellat de ferro forjat de 71 x 26 centímetres. La part més llarga acaba en un cap de serp. Les tres argolles són llises excepte la central, que té un dibuix incís de ratlles i ones. L'element que tanca dins el pany és d'una altra peça reforçada. Picaporta de forja de 16 cm de diàmetre. Consta d'una anella amb tres boles ovalades que als extrems tenen una motllura de mitja canya. Una de les boles està subjecta a la porta per una altra anella parellera a la del forrellat, que té una ornamentació de quatre ratlles incises. Al voltant un cercle amb forats trepats i vorejat amb semicercles.

dissabte, 23 agost de 2014

ESGLÉSIA PARROQUIAL DE SANT PERE. GELIDA. PENEDÈS SOBIRÀ. BARCELONA

El 14 de juny de l'any 1857 es va col•locar la primera pedra de l'església parroquial de Sant Pere, fins aquella data exercia com a parròquia, l’església del Castell.

El 16 de novembre del 1860 va enfonsar-se una de les arcades de la nau central (els arquitectes Josep Simó i Fontcuberta i Elies Rogent i Amat (Barcelona 18 de juliol de 1821 – Barcelona 21 de febrer de 1897) van visitar Gelida per tal d'obrir l'expedient de responsabilitat per la caiguda de l'arc).

El projecte de l'església és de l'arquitecte Francesc Vallès. la direcció de les obres va ser encomanada a Josep Nolla i Inglada (Barcelona, 1806 —Premià de Mar, Maresme, 1872) i a Ramon Urpí. L’any 1862 es reprenen les obres sota la direcció de Josep Simó i Fontcuberta, i el 1871 (25 de juny) s'acabaren i es va traslladar el sagrari.

El 24 d'abril del 1916 es va col•locar la primera pedra de la capella del Santíssim, obra de l'arquitecte Isidre Puig i Boada (Barcelona, 1891 - 1987).

La descripció ens diu ; església d'una sola nau amb capelles laterals entre contraforts. Arcs torals amb volta entre arc a la nau i volta de canó a les capelles laterals. Coberta a dues aigües de teula àrab. Accés per escalinata central.


L'estil de l'edifici és el neoclassicisme, amb alguns elements historicistes.

Les parets estan ornamentades amb mosaic de colors amb representacions florals (lliris) i simbòliques (els símbols dels quatre evangelistes). Destaca el retaule compost per una fornícula d'arc de mig punt central, amb la imatge de Sant Pere (de fusta policromada) vestit amb túnica i mantell i portant orla i els seus atributs, emmarcada per relleus de bronze de marcs quadrangulars, amb les representacions de les escenes de la vida del Sant (els miracles, l'estada a la presó, la fugida de la ciutat, etc. També conserva pintures murals, policromes, figuratives, on es representen dues escenes de la vida de Sant Pere, a qui està dedicada l'església. Una escena representa a Pere pescant i Crist que el crida, en un primer pla, sobre un fons de paisatge marítim. L'altra, disposada en un interior arquitectònic, on Pere rep les funcions de Sant Pere, envoltat dels altres apòstols i deixebles. Ambdues escenes estan emmarcades amb una orla ornamentada de fullatge estilitzats.

Campanar octogonal amb coberta de pavelló de rajols vidriada.

La Capella annexa del Santíssim, és de planta rectangular amb petita cúpula i llanterna, amb cobertes de teula àrab, el sostre i la cúpula de la capella estan organitzat seguint les pautes de la tradició gaudiniana i formen arcs parabòlics i una estrella de vuit punxes al mig de la qual s'obre una claraboia amb vidres de colors.