dilluns, 28 de maig de 2018

MAS VILAJOSANA. SERRATEIX. EL BERGUEDÀ. CATALUNYA

Em cridava l’atenció l’edifici majestuós de Vilajosana, que com alguns altres, Coromines; les Cots de Sant Joan, o les Cots de Montdarn; la masia Navel; el Mas Vilanova de Viver; la Vila de Serrateix,..., evidencien la presència per aquestes contrades en els darrers any del segle XIX i primers dels segle XX, d’algun/s mestres d’obres i/o arquitectes, dels que ens agradaria tenir-ne noticia.


Llegia que Vilajussana – tal i com està escrita aquí sembla fer referència a una Vilasobirana, que podria ser el Monestir de Santa Maria de Serrateix - és una masia anterior al segle XVIII que durant aquest segle amplià i bastí la nova casa pairal. També durant aquesta època construí la seva capella familiar, possiblement sobre les restes d'una anterior.

La masia de Vilajosana té un important arxiu familiar, documentat des del segle XVI. La masia era propietat del monestir de Santa Maria de Serrateix. "Jaume de Vilajussana" apareix esmentat en el fogatge de 1553 així com la masia.

Al segle XVII la masia era coneguda amb el nom de Mas Rodón.

En el capbreu de l'any 1649 Miquel Vilajosana del Mas Roson confessava tenir les masoveries de Puigvell, Garriger i la Casa Nova, així com 70 jornals de terra cultivada i 1200 jornals de terreny inculte.

Patrimoni Genca ens diu; masia del segle XVII d'estructura clàssica amb coberta a dues vessants i carener perpendicular a la façana principal. Té una galeria de porxos o eixida, orientada a migdia, que coincideix amb el cos central de la casa ocupat per la Sala. Els arcs són escarsers, a excepció del central superior que és de mig punt.

Els elements, a la façana, són ordenats amb simetria.

Davant de la masia hi ha una capella que estava dedicada al Sagrat Cor de Jesús, i Sant Ramon Nonat, feta al segle XVIII.


Ens expliquen que els ornaments sagrats es retiraven per evitar la seva pèrdua i/o profanació.

Prop de la casa, hi ha el que anomenen un ‘viver’, i en altres llocs del principat una bassa de rec, de proporcions majestuoses. Insistim i aquesta estructura hi corrobora en la presència en els darrers any del segle XIX i primers dels segle XX , per aquestes contrades d’algun/s mestres d’obres i/o arquitectes, dels que ens agradaria tenir-ne noticia.


Quan al topònim Serrateix, fa referència a l’abundància en algun moment del teix, arbre que hom creu tenia un significat místic i sagrat en cultes pagans precristians i, a vegades, hi ha teixos prop de les esglésies cristianes.


Tenia ocasió de retratar-ne un parell d’exemplars en la meva visita a l’església dels Sants Just i Pastor, a la masia homònima.

La incúria vers el patrimoni històric de Catalunya per part de les administracions públiques, sembla no tenir aturador.

Vergonya catalans, vergonya !!!

diumenge, 27 de maig de 2018

CAL MARQUET DE L'ERA. SANT LLORENÇ SAVALL. VALLÈS OCIDENTAL.

El Josep Olivé Escarré ( Sant Llorenç Savall, Vallès Occidental, 2 de maig de 1926), que apareix a la fotografia, m’explicava que a la seva infantesa, aquesta casa, l’Agell i alguna més vivien de les parts que rebien dels masovers i/o arrendataris; la industrialització que convertia Sant Llorenç de Savall en una fàbrica tèxtil – avui aturada -, i el comerç internacional que permetia importar tota mena de queviure a preus irrisoris, portaven a la ruïna més absoluta a aquestes nissagues centenàries.


Llegia que l'origen de la casa es troba al segle XII, està clar però, que va tenir lògicament reformes posteriors. Hi ha diverses inscripcions a les llindes de les obertures de la façana lateral, amb dates corresponents a aquestes reformes (1689, 1692...)

Patrimoni Gencat ens diu; gran edifici de planta quadrangular, format per planta baixa, dos pisos i golfes amb teulada a quatre vessants. A la planta baixa de la façana principal hi ha diverses obertures allindades, de dimensions i distribució irregular, que son el producte de modificacions posteriors. Al primer pis hi ha un balcó corregut de dues obertures i dues petites finestres, una a cada banda. El segon pis es ocupat per quatre petis balcons.

Al pis de les golfes hi ha sis obertures d'arc de mig punt, actualment tapiades en la seva part inferior. Les obertures allindades es troben emmarcades en pedra.

Edifici d’estil pairal, de planta rectangular i tres pisos, va ser catalogat d’interès, per la qual cosa l’Ajuntament l’adquirí al 1996 i en consolidà la teulada, el pati i el jardí està en procés de consolidació.

Actualment, en aquest edifici es troba ubicada la Casa de la Vila de Sant Llorenç Savall.

dissabte, 26 de maig de 2018

SANT ROMÀ DE LLABIÀ. FONTANILLES. L’EMPORDÀ JUSSÀ. GIRONA. CATALUNYA

El Josep Puig Ponsati publica una fotografia de l’Església parroquial de Llabià , advocada a Sant Romà, al terme de Fontanilles, a la comarca oficialment dita Baix Empordà – encara que, en puc donar fe, s’hi pot anar amb el cap ben alt- i que Josep Pla i Casadevall (Palafrugell, 8 de març de 1897 – Llofriu, 23 d'abril de 1981) bateja com l’Empordanet, i nosaltres com Empordà jussà.


Recordo quan començava el Conèixer Catalunya , que algú - un beneitó, ja sabeu que és una espècie molt comú per arreu – em deia, “ això s’acabarà aviat”, he visitat Fontanilles, i no havia retratat aquesta església, ni el Mas de la Bomba, La Peixera , ...., el meu personal agraïment al Josep Puig Ponsati per compartir la seva fotografia.

L '"Ecclesie de Libiano" s'esmenta l'any 1058 quan fou restituïda al bisbe Berenguer de Girona per la comtessa Ermenssenda de Barcelona.

Segons l'acta de consagració de Santa Maria d'Ullà aquesta canònica agustiniana posseïa l'església de "Sancti Romani de Libiano".

L'any 1311 al terme de Sant Romà de Llabià consta com a límit del feu de Celsà i Vellosos, llocs situats vers el SW de l'estany d'Ullastret.

Als nomenclàtors de la diòcesi de Girona del segle XIV i posteriors hi figura com a parròquia.

Patrimoni Gencat en diu ; església d'una nau i absis semicircular, de dimensions considerables. Al frontis hi ha una portada -més tardana- d'arc de gran dovellatge, de mig punt, amb guardapols amb impostes afigurant testes humanes i un alt finestral de doble biaix. La volta de la nau és apuntada i seguida; l'arc presbiteral és de punt rodó i la capçalera es cobreix amb quart d'esfera.

Sobre els murs del temple, tan a la nau com a la capçalera, s'hi alça una obra de fortificació tardanament. Sobre l'angle SW es dreça una torre-campanar- també posterior als murs del temple- de planta quadrangular, amb arc de geminades de mig punt a cada costat.

L'església presenta un parament de carreus grans i ben escairats que s'afileren.

Per als catalans el manteniment, la màxima documentació del patrimoni històric i artístic i la seva divulgació, son un imperatiu ètic.

donec perficiam

divendres, 25 de maig de 2018

IN MEMORIAM DEL CAFÈ DE L’APEADERO QUE ESTAVA SITUAT AL DAVANT DE L’EDIFICI DE LA ROTONDA. LA BARCELONA QUE EL TEMPS S’ENDUGUÉ.

M’explicava el Valentí Pons Toujouse, autor el bloc MODERNISME http://vptmod.blogspot.com.es/ que el cafè del Apeadero, que es trobava davant de l’edifici de la Rotonda, fou construït per l'enginyer Marià Rubió i Bellver (Reus, 1862 - Niça, 1938) , germà de l'arquitecte Joan Rubió i Bellver ( Reus, l 24 d'abril de 1870 + Barcelona, 30 de novembre de 1952) l’any 1907.http://vptmod.blogspot.com.es/2016/10/barcelona-la-rotonda.html


M’enviava una fotografia del Cafè de l’Apeadero, un més dels edificis que el temps – per escriure-ho de forma políticament correcta – s’endugué.


S’han dut a terme accions sobre el patrimoni històric i/o artístic que per més que ens esforcem en cercar qualificatius al diccionari, mai encertarem a definir com cal.

Vergonya
catalans, vergonya !

CAN LLADÓ NOU. CEREROLS. SÚRIA. BAGES . CATALUNYA

La retratava el dijous 24.05.2018, vigent encara l’article 155, que manté de genolls a una majoria de catalans.

No figura al Mapa de Patrimoni de Súria: http://patrimonicultural.diba.cat/index.php?codi_ine=08274

Patrimoni Gencat
ens diu; masia que presenta una estructura regular: un gran cos que era la casa amb un annex a la part esquerra (zona del bestiar). Davant la casa hi havia un pati.


Fou una casa senyorial amb dues façanes (laterals curts), una d'elles la principal; la posterior té un mirador adossat amb un pou. Era un bloc de tres pisos (el superior més baix) i de planta baixa.


El material utilitzat fou el carreu i la coberta és a dues aigües i amb teules. La cornisa és de doble i és treballada amb totxo.

El seu estil és popular i trobem una data a la llinda del balcó central del primer pis: 1880.

Des de les administracions – que haurien de vetllar alhora que per la conservació del patrimoni històric i/o artístic, per la seva correcta documentació – hi ha un clar desinterès, que dissortadament no emplenar l’acció d’alguns ciutadans, que esmercen/esmercem en això temps i recursos econòmics propis.

Vergonya catalans, vergonya !!!

dijous, 24 de maig de 2018

CAN BAS. CASTELL-PLATJA D’ARO. L’EMPORDÀ JUSSÀ. GIRONA. CATALUNYA

El Pere Vidal publica una fotografia de Can Bas, al terme de Castell-Platja d'Aro, a la comarca ‘oficialment ‘ batejada com “Baix Empordà” – encara que s’hi pot circular amb el cap ben dret, i a la que Josep Pla i Casadevall ( Palafrugell, 8 de març de 1897 - Llofriu, Palafrugell, 23 de abril de 1981 ) designava com L’EMPORDANET, i nosaltres com l’Empordà jussà.


En trobava dades a : file:///C:/Users/Usuario/Downloads/13%20CATALOGACI%C3%93%20BCIN%20.pdf

Es situa al peu del nucli de Fanals, al límit amb la vall d'Aro. Actualment la parcel·la límita amb el carrer Ginesta, carrer Galligans i l'Avinguda de Fanals, per on té l'accés des de Platja d'aro. La gran influència històrica de la masia encara es deixa notar en l'entorn, que s'ha conservat en gran part sense edificar. Dins del conjunt de Fanals, Can Bas s'ubica molt pròxima a la vall, tenint una relació directe amb aquest territori. L'edifici que ens trobem està format per un únic cos de masia, de planta compacte i cobertes graonades, seguint el lleuger pendent del terreny. La masia original és de planta rectangular, amb tres crugies i coberta a dues aigües. La torre separada de la vivenda està unida a ella per un pas elevat. Al llarg del temps la masia s'ha anat desenvolupant mitjançant noves crugies a ambdós costats i en la seva part posterior. Els murs són de paredat, i s'entreguen a la coberta de teula àrab. La majoria de les obertures de façana tenen brancals, llindes i ampits de pedra tallada, al igual que el portal, format per un arc de mig punt adovellat

http://ciutada.platjadaro.com/item/2543-nous-espais-culturals-a-la-masia-bas

La masia, forma part dels habitatges que van anar estenent per la Vall d’Aro des de l’interior vers al mar, característiques del paisatge local de segles passat, sobretot per les seves torres de defensa. Habitada fins els anys vuitanta del segle XX, amb nombroses ampliacions i reformes, fins que arran de l’antic Pla General d’Ordenació Urbana, va ser qualificada com a equipament públic i cedida a l’Ajuntament.

http://invarquit.cultura.gencat.cat/Cerca/Fitxa?index=0&consulta=&codi=723

Patrimoni Gencat en fa una descripció molt ‘barcelonina’, m’explico, el comentari acostuma a tenir una longitud inversament proporcional a la distancia amb la megalòpolis barcelonina, prop = llarga, llunya=curta, MOLT lluny= uff!

Can Bas és una masia amb una torre de defensa cilíndrica. La masia és de tres crugies i teulada a dues aigües. La torre està separada de la vivenda però unida per un pas elevat; està coronada per un teulat cònic i té petites espitlleres. Hi ha altres construccions annexes.

Hi ha interès pel patrimoni històric i/o artístic de Catalunya que encara està dempeus Pere, de fet per una bona part dels catalans, mantenir-lo i documentar-lo és un imperatiu ètic.

Gràcies.

dimecres, 23 de maig de 2018

IN MEMORIAM. MOLI DEL RIERAL. EL CASTELLAR QUE EL TEMPS S’ENDUGUÉ.

Del molí del Rieral es desconeix el seu origen, però es conserven dades referents als diferents propietaris i llogaters. L'any 1872, Agustí Galí, de Terrassa, tenia al Rieral un molí fariner i bataner, a la vegada estava establert al molí de Fontscalents.

A finals del segle XIX el molí era propietat del senyor Joaquim Maria de Paz i Casanovas (Terrassa, 15.09.1821-Barcelona, 27.01.1900), antic senador del regne, que tenia llogat el molí a la firma Vídua de Tey i Turuguet. Al llarg d'aquest segle, la fàbrica ha canviat moltes vegades de llogater, mantenint-se gairebé sempre les instal·lacions de batans i desgreixadors de teixits de llana.

Patrimoni Gencat en diu; conjunt d'edificacions industrials situat als marges del riu Ripoll. Les naus segueixen l'estructura habitual de la zona. Es tracta majoritàriament d'edificis de planta rectangular amb teulada de doble vessant. L'alçada acostuma a ser de tres plantes disposant-se en la façana un seguit de finestretes. El conjunt de naus del Rieral està disposat al voltant de dos patis als quals s'accedeix per unes portes de ferro forjat. El conjunt ofereix un aspecte desordenat produït per l'ampliació de la indústria al llarg dels anys.


Fotografia de Maria Antònia Vivancos Gómez

https://www.milanuncios.com/venta-de-naves-industriales-en-castellar-del-valles-barcelona/poligono-el-rieral-10852570.htm

El Rieral, com tantes, i tantes, coses, i cases, no podia resistir el tornado - borrasca petita en extensió horitzontal, però molt intensa, en la qual l'aire gira en espiral a velocitats extraordinàriament altes - de l’especulació ferotge que es desfermava pel Vallès.

https://www.youtube.com/watch?v=4skMnle8R1c