diumenge, 30 d’abril de 2017

CAL COMTE DE LA TORRE DE L’ESPANYOL. RIBERA D’EBRE. TARRAGONA. CATALUNYA

Retratava – no sense dificultats – el gran casal cantoner de planta rectangular amb tres façanes vistes, la principal encarada al carrer Major de la Torre de l’Espanyol, conegut com cal comte.



Patrimoni Gencat ens explica que la façana lateral està separada de l'església parroquial per un carreró. Consta de cinc crugies, de planta baixa, pis i golfes, i la coberta a dues vessants amb el carener paral•lel a la façana. S'hi accedeix per un portal d'arc de mig punt adovellat, sobre el qual hi ha diversos finestrals amb balcons i suports forjats, sota els quals hi ha ceràmica ornamentada. Des del primer pis surt un pont perpendicular que creua el carrer Major, acabat amb baranes de balustrada. L'acabat exterior és arrebossat, excepte les cantonades, definides amb carreus escairats.

Els comtes de la Torre de l’Espanyol han estat :

José de Montagut y de Salvador. I comte

Rafael de Montagut i Felez. II comte

Antoni de Montagut Nougues III comte

Rafael de Montagut i Ravanals. IV comte

don Adolfo de Montagut y de Martí. V comte

Carmen de Montagut i Figuerol. VI comtessa , que donava al poble de la Torre de l’Espanyol l’ermita de Sant Antoni de Pàdua.



Constatava que la dita casa del comte de la Torre de l’Espanyol, presenta un aspecte descurat.

També, i em fa feliç compartir-ho, que els cirerers estan curulls de fruits.


El patrimoni històric i/o artístic, és un dels millors actius per atreure al turisme, tant almenys com el patrimoni natural, l’exquisida cordialitat dels catalans, i la nostra gastronomia de reconeguda fama mundial.

Els politics ‘professionals’ no tenen cap argument per explicar l’oblit injustificable en que es troba, més de quaranta anys desprès de la mort del sàtrapa - la gran excusa que ho justificava tot – el patrimoni històric i/o artístic. Entenem que aquesta incúria constitueix un crim contra Catalunya.

Ens agradarà rebre les vostres aportacions a l’email coneixercatalunya@gmaial.com

dissabte, 29 d’abril de 2017

IN MEMORIAM DE LA TORRE EMILIA. MANRESA. BAGES. CATALUNYA

Venia del barri del Xup, i feia camí fins a Salvador de Vallformosa i/o de Servitge, al terme de Rajadel; runam majestuós del que en voldríem saber més dades a l’email coneixercatalunya@gmail.com ; quan es va fer la rehabilitació i/o reforma, qui en va ser el promotor, qui l’autor,..., dades ‘habituals’ en els catàlegs de patrimoni dels anomenats ‘països civilitzats’ del que dissortadament – encara – no en forma part Catalunya.

M’aturava en una cruïlla per retratar un magnífic edifici del que no en sabia trobar l’accés, i conseqüentment tampoc el nom. Confiava en que al Valentí Pons Toujouse, autor del bloc MODERNISME http://vptmod.blogspot.com.es/ , com en anteriors ocasions me’n sabria donar raó.


En la seva resposta deia; Villa Emilia, pertany a Manresa, és de l’arquitecte Ignasi Oms Ponsa (Manresa, Bages, 25 de gener de 1863 – Barcelona, 21 de juliol de 1914) del 1896, per encàrrec de Josep Lluvià Vidal (+ 22-04-1913)

De l’edifici se’n ha parlat abastament :

http://historiesmanresanes.blogspot.com.es/2011/11/la-torre-lluvia.html

http://www.lavanguardia.com/local/bages/20140313/54403544204/manresa-torre-lluvia.html

http://www.elpou.cat/noticia/1487/pluja/idees/sobre/torre/lluvia

http://www.plataformaarquitectura.cl/cl/771160/rehabilitacion-de-la-torre-lluvia-espana

http://www.manresaturisme.cat/esp/article/6325-torre-lluvia

http://www.regio7.cat/manresa/2016/09/08/torre-lluvia-restaurada-sola/377939.html

Pere Santamaria Garcia de http://www.santamariaarquitectes.cat/es s’encarregava de la rehabilitació :

http://www.santamariaarquitectes.cat/es/rehabilitacio-torre-lluvia-manresa

http://www.plataformaarquitectura.cl/cl/771160/rehabilitacion-de-la-torre-lluvia-espana

Espero tenir ocasió de visitar aquest ‘joia’ modernista amb element historicistes.

Ens agradarà rebre les vostres aportacions a l’email coneixercatalunya@gmail.com

Ah!, per als catalans ‘posar en valor’ el patrimoni històric i/o artístic és un imperatiu ètic.

ESGLÉSIA DE SANTA MARIA MAGDALENA DE PRADELL DE LA TEIXETA. EL PRIORAT. TARRAGONA. CATALUNYA

Retratava la façana de l'església parroquial de Pradell de la Teixeta, a la comarca del Priorat, advocada a Santa Maria Magdalena, de la que ens diu patrimonis Gencat que és un edifici de planta rectangular, construït de maçoneria arrebossada amb reforç de carreu als angles i cobert per una teulada a dues aigües. A la façana s'observa una porta d'accés en arc de mig punt emmarcada per dues falses columnes i rematada per un frontó amb una fornícula que en la que trobem una imatge moderna de Santa Maria Magdalena. La iconografia d’aquesta santa és molt variada, com a conseqüència de la manca de cultura religiosa, que comporta la confusió entre diverses figures del nou testament; Maria de Betània, germana de Llàtzer; la dona adultera a la que Jesús perdona, versicles 7:53-8:11 de l l’Evangeli de Joan; i a l'evangeli de sant Lluc, llegim que Maria Magdalena va allotjar i proveir materialment Jesús i els seus deixebles durant la predicació a Galilea. S'hi afegeix que anteriorment havia estat guarida per Jesús: "L'acompanyaven els Dotze i algunes dones que havien estat guarides d'esperits malignes: Maria, anomenada Magdalena, de la qual havien sortit set dimonis ".


Tinc una especial estimació per aquesta santa, a la que dedicava un post :
http://totsonpuntsdevista.blogspot.com.es/2011/06/maria-de-magdala-la-magdalena.html

L’actual església substituí – amb els ‘diners d’Amèrica - la romànica anterior, sobre la ubicació de la qual hi ha dubtes.

Fou iniciada el 1771, encarregant-se de la construcció Josep Munté i Joan Bages, mestres de cases de Montbrió i fou sufragada pels veïns amb donacions amb prestacions. Fou oberta al culte el 22 de juliol de 1779.

Fou dotada progressivament d'altars de gran vàlua, cremats en els dies foscos que seguien a la sedició el juliol de l’any 1936, dels militars feixistes encapçalats pel general Franco contra el govern LEGÍTIM de la II República.

Em deien a la Pastisseria I Forn Amorós, el dia 21.04.2017 que no tenien pastissets, espero tenir ocasió de provar-los ben aviat, el telèfon és el 977 82 80 05

Ens agradarà rebre les vostres aportacions a l’email coneixercatalunya@gmaial.com

divendres, 28 d’abril de 2017

ESGLÉSIA PARROQUIAL DE SANT JOAN DEGOLLAT DE VINEBRE. RIBERA D’EBRE. TARRAGONA. CATALUNYA

Em costava retratar la façana de l’església parroquial de Vinebre a la Ribera d’Ebre, advocada a Santa Joan Baptista, dit també Sant Joan Degollat.


La descripció de patrimoni Gencat ens diu ; edifici de planta rectangular i tres naus, amb l'absis no marcat en planta. La nau central , de més alçada que l'absis, està coberta amb volta de canó dividida per arcs torals, que descansen sobre una cornisa motllurada que suporten unes pilastres. Les naus laterals es defineixen amb arcs de mig punt, cobertes també amb volta de canó. L'absis s'obre a la nau a través d'un arc toral, precedit per una lluneta, que descansa sobre una cornisa motllurada que envolta l'absis i les pilastres. En aquesta part, la volta és de creueria, i queda sostinguda sobre la mateixa cornisa i petites pilastres que enllacen amb els nervis. Als costats hi ha dues petites finestres amb llunetes. La part inferior del mur està recoberta per plafons rectangulars que actuen com a sòcol. Als peus del temple hi ha el cor, que queda suportat per un arc rebaixat i acabat en una barana de fusta. A l'arrencada d'aquest arc, una inscripció ens recorda fins on va arribar la riuada el 23 d'octubre de 1907. La nau s'il•lumina a través de petites finestres que es situen entre els arcs torals de la nau central i d'una rosassa amb vitralls sobre el cor.


Fotografia de Marta Lloret.2009

Al centre del frontis hi ha una portalada de pedra, oberta en arc de mig punt, que queda custodiada per dues pilastres que sostenen una cornisa motllurada, sobre la qual hi ha una fornícula emmarcada per un petit frontó. Sobre de la rosassa hi ha un rellotge. De l'extrem dret en sobresurt el campanar, de planta quadrangular i obertures en arc de mig punt. El parament dels murs és de carreus escairats de mitjanes dimensions.

En aquesta església va rebre el bateig Sant Enric d'Ossó i Cervelló (Vinebre, Ribera d'Ebre, 16 d'octubre de 1840 - Gilet, Camp de Morvedre, 27 de gener de 1896) el 17 d'octubre de 1840.


Ens agradarà rebre les vostres aportacions a l’email coneixercatalunya@gmail.com

SANT ROMÀ DE MIÀNIGUES. PORQUERES. PLA DE L’ESTANY. GIRONA

El Joan Dalamau Juscafresa, publicava en el seu magnífic bloc, Llocs de Catalunya , l’església parroquial del veïnat de Miànigues, terme de Porqueres, comarca del Pla de l’Estany, advocada a Sant Romà.


Patrimoni Gencat explica que és un edifici de planta rectangular i coberta de teula a dues vessants. Interiorment s'estructura en una sola nau, amb capelles i annexes laterals i absis pentagonal. A l'interior, l'església és coberta per volta de canó amb llunetes i, a banda i banda de la nau, s'obren capelles laterals amb arcs de mig punt sobre impostes motllurades.

La façana principal presenta una portalada amb brancalls i llinda de pedra emmotllurada i, a sobre, una fornícula amb petxina. Al centre hi ha un rosetó i la façana acaba amb una cornisa curvilínia. La torre campanar és de planta quadrada amb la part superior rematada amb cornisa i merlets. Les parets portants són fetes amb carreus irregulars de pedra de Banyoles. A les cantonades i al voltant de les obertures, els carreus són ben tallats.

L’edifici barroc s’alçava amb els ‘ diners d’Amèrica’ en el mateix lloc que ocupava una esglesiola romànica del segle XII, fa uns anys mossèn Evarist Gómez Ruiz, m’explicava que el romànic s’havia mantingut únicament en aquells indrets, on el desenvolupament econòmic no s’havia produït de forma sobtada i/o exponencial.

Al ‘tontisme’ li semblava que el romànic donava la sensació de ‘pobresa’ , i les esglésies ‘mastodòntiques’ transmetien contràriament una impressió de potència econòmica. Això traslladava als edificis religiosos la delicada qüestió de que les ‘mides’ si que importen. Algunes persones però, pensen/pensem que és més fàcil sentir-se prop de Déu en una petita església romànica, que per exemple a la Catedral de Barcelona.

Havíem documentat l’escola pública anterior a la dictadura franquista gràcia a la NÚRIA GUARDIA AYATS

En matèria d’edificis escolars anteriors a la dictadura franquista, necessitem la col•laboració de TOTS els catalans/es
Esperem les vostres aportacions, imatges i/o dades a l’email coneixercatalunya@gmail.com

Catalunya us ho agrairà

dijous, 27 d’abril de 2017

IN MEMORIAM DE L’ESCOLA PÚBLICA DE PRADELL DE LA TEIXETA. EL PRIORAT. TARRAGONA. CATALUNYA

Des del coneixercatalunya.blogspot.com començàvem l’any 2015 amb el propòsit de recuperar – fins on sigui possible – la memòria de les escoles anteriors al que anomeno II feixisme ( Dictadura del general Franco ); la Generalitat de Catalunya en el curt període de la II República Española, i prèviament la Mancomunitat de Catalunya activa entre 1914 i 1923/1925, van desenvolupar una gran activitat en els àmbits de l’educació i la cultura ; alguns d’aquells edificis tenen avui altres destinacions, públiques o privades, altres continuen servint al fi que els feia construir, i dissortadament molts son hores ara, només un trist record.

Pensava que seria una tasca senzilla perquè comptava tenir l’ajuda de les Administracions Catalanes, i/o que trobaria almenys una persona per cada poble, vila o ciutat de Catalunya, interessada per aquests temes del patrimoni històric col•lectiu.

Des de l’1 d’abril 1939 en que començava tècnicament el II feixisme ( dictadura de Franco ), fins als nostres dies, des de les administracions públiques, s’ha fet una tasca quina finalitat última és l’anorreament de Catalunya, si més no, en l’àmbit cultural, i molt concretament pel que fa a la documentació del patrimoni Històric i/o Artístic .

L’adveniment de la ‘ Democraciola’ , no ha suposat cap canvi substancial en aquesta ‘política’ , i és que l’oblit de la ‘petita història’ és un pas previ – i necessari – per assolir la fita proposada pel Ministerio de Incultura y Odio Racial, d’esborrar qualsevol identitat ‘diferenciada’; dissortadament ja per acció, ja per omissió, s’han afegit en aquesta tasca ‘miserable’, algunes administracions públiques ‘catalanes’; ocasionalment també l’església catòlica, i una munió de funcionaris i ciutadans del nostre país.

No ens cansem de recordar aquestes paraules "totes les causes justes del món tenen els seus defensors. En canvi, Catalunya només ens té a nosaltres". Lluís Companys i Jover (el Tarròs, municipi de Tornabous, 21 de juny de 1882 – Barcelona, 15 d'octubre de 1940), President de Catalunya, assassinat per la dictadura del general Franco

El sostre demogràfic de Pradell de la Teixeta s’assolia al cens de 1887 amb 1.061 ànimes; quan preguntava per l’edifici que acollia les escoles publiques, m’indicaven una casa amb façana de pedra prop de l’església de Santa Magdalena.


El topònim evoluciona etimològicament del llatí pratĕllu, diminutiu de pratum, ‘prat’.

Ens ho posem ‘difícil’ això continuar fent recerca i divulgació de la toponímia catalana; em deien a la biblioteca de Castellar del Vallès, que per indicació de la Diputació de Barcelona estan fent un espurgo, i han retirat els diccionaris etimològics de Joan Coromines i Vigneaux (Barcelona, 21 de març de 1905 - Pineda de Mar, Maresme, 2 de gener de 1997), i l’Alcolver-Moll.

Em temo el pitjor, almenys a Castellar del Vallès, per als que volem ‘viure’ en català.

Agrairé la confirmació d’aquestes ‘instruccions restrictives ’ de la DIPUTACIÓN PROVINCIAL DE BARCELONA, i si les segueixen també les de TARRAGONA. LLEIDA, i GIRONA.

L’experiència – tenim recollides més 1100 escoles – em diu que és difícil trobar col•laboració de la mal dita ‘ social civil’, amb tot, reitero el prec d’informació a l’email coneixercatalunya@gmail.com , alhora que insisteixo en una obvietat, la memòria històrica es recuperarà NOMÉS si els ciutadans així hi volen.

Assolir un bon nivell d’informació del patrimoni històric és el que diferencià una ‘ Nació Civilitzada’ de la resta, Catalunya està dissortadament lluny encara de tenir aquesta consideració.

En la nostra recerca us necessitem amics lectors; al vostre poble, vila, o ciutat, segur que hi havia una escola abans de la dictadura franquista.

Potser encara existeix, si és així feu-ne una fotografia, i publiqueu-la a :
https://www.facebook.com/pages/Edificis-Escolars-De-Catalunya-Anteriors-a-La-Dictadura-Franquista/400721423462325?fref=ts

Si ara acull un servei públic diferent, o fins si és un edifici privat , feu-ne una fotografia, i publiqueu-la a :
https://www.facebook.com/pages/Edificis-Escolars-De-Catalunya-Anteriors-a-La-Dictadura-Franquista/400721423462325?fref=ts

Si no existeix – enderrocar-les va ser considerat mèrit patriòtic en el segon feixisme ( dictadura franquista ) – busqueu-ne una fotografia, i publiqueu-la a :
https://www.facebook.com/pages/Edificis-Escolars-De-Catalunya-Anteriors-a-La-Dictadura-Franquista/400721423462325?fref=ts

És vital recuperar les imatges d’aquell passat, en fer-ho reivindiquem també la honestedat de tots els que van caure en defensa de la llibertat, la dignitat i la democràcia.

Fem una especial crida als Casals i Clubs d’Avis, tota vegada que els seus usuaris, poden recordar on eren els edificis de les escoles anteriors a la dictadura franquista.

Catalunya us estarà eternament agraïda

dimecres, 26 d’abril de 2017

IN MEMORIAM DE L’ERMITA DE SANT ANTONI DE CAN FARES. LA OBLIDADA DE FONTCOBERTA. PLA DE L’ESTANY. GIRONA. CATALUNYA

Patrimoni Gencat ens diu; ermita situada al sud-est del nucli de Fontcoberta, en direcció al veïnat de Fares. L'edifici està format per un sol cos rectangular amb absis de punt rodó i orientat al nord-est, sense retraïment respecte als murs perimetrals. La il•luminació es produeix mitjançant tres finestres situades als costats amb les llindes formades per una sola peça de pedra treballada on s'incorpora el punt rodó, la resta està emmarcada amb maó vist. Per sobre del suposat sostre o volta de la capella hi havia unes golfes ventilades per unes obertures quadrades alineades amb les finestres. Els murs portants estan fets de pedres de riu preses amb morter (de petites dimensions). La façana està rematada per un frontó. Les cantonades són de pedra escairada. Té un ull de bou sobre l'entrada

No s'han localitzat dades històriques de l'ermita.

Al bloc http://www.xavierblancafort.net/Pladelestany.html#Fontcoberta se’n publiquen unes fotografies que palesen clarament com deia l’avia de la meva esposa, que en matèria de patrimoni històric i/o artístic, a Foncoberta, al Pla de l’Estany, a Girona i a TOTA Catalunya, anem ‘ de cada vez peor ‘



Fotografies del bloc data el 19.05.2016


Fotografia de 1990. Casanovas i Voltà, Maria Dolors / Cargol, L.

Hi ha dubtes respecte a que la fotografia anterior, datada l’any 1990 sigui REALMENT d’aquesta esgleisiola, agrairem la col·laboració de tothom per aclarir-ho a l’email coneixercatalunya@gmail.com

El temps, la inacció, la incúria i possiblement la ‘desinteressada’ col•laboració d’alguns brètols i/o vàndals, que s’adapten a tots els climes i situacions, han permès assolir aquest nivell de degradació quasi irrecuperable. Felicitats als que ho han fet possible !!!!

Ens agradarà tenir noticia a l’email coneixercatalunya@gmail.com de l’advocació que tenia l’ermita, SANT ANTONI ABAT (Alt Egipte, 251 ? - 356) , SANT ANTONI DE PÀDUA (Lisboa 1195 - Pàdua 1231) ,...., pensem per les restes de l’edifici que té més números el darrer, esperem resposta.

Des de l’Ajuntament de Fontcoberta em deien;

Benvolgut Antonio, aquesta ‘ermita’ , es va començar a construir a finals del 1800 entre les dues carlinades per un capitost carlí, un ascendent de can Fares.

Ni es va cobrir ni es va acabar mai i per tant, mai ha estat consagrada. Està dins d'una propietat particular i no te cap mena d'interès ni arquitectònic ni històric, més enllà de l'anècdota, per això no hi hem fet ni hi hem promogut cap actuació, com fem amb la resta.


Trobava una fotografia de Can Fares a :
http://elracodelpare.blogspot.com.es/2013/03/si-em-voleu-acompanyar-de-la-farres-can.html


Patrimoni Gencat ens diu; Can Fares és un edifici de grans dimensions, situat al veïnat del mateix nom. És una construcció formada per un sol cos de planta quadrada i cobert a quatre aigües amb un lucernari al vèrtex del teulat.

Presenta una simetria total en cadascuna de les façanes. L'alçada de l'edificació és de planta baixa, que s'adapta al desnivell del terreny i dues plantes pis, més unes golfes. Les obertures estan formades per cinc finestrals a cada façana, lleugerament més junts cap a la part central d'aquesta, les golfes estan ventilades per forats el•líptics.

Totes les obertures així com la cornisa i les cantonades estan acabades amb pedra, la resta està fet amb maçoneria vista i ben carejada. A l'exterior està totalment enjardinat.

La comarca del Pla de l’Estany es creava l’any 1988, amb una superfície de 262,83 km² - per tenir dades comparatives, el Barcelonès té una superfície 144,72 km², i les següents poblacions: Badalona, Barcelona , l'Hospitalet de Llobregat, Sant Adrià de Besòs i Santa Coloma de Gramenet- . A la nova comarca s’adscrivien els següents municipis: Banyoles, Camós , Cornellà del Terri, Crespià, Esponellà , Fontcoberta, Palol de Revardit, Porqueres, Sant Miquel de Campmajor, Serinyà i Vilademuls. Aquestes 11 demarcacions ‘engolien’ antics pobles i parròquies, pertanyents fins aquella data a les comarques de la Garrotxa, l'Alt Empordà i el Gironès. La creació de la comarca, té de segur molts aspectes positius per a la ciutadania, en té, malauradament però, de MOLT PERNICIOSOS per a la documentació històrica i artística.

Si pregunteu sobre la història de Sant Andreu del Palomar, Gràcia, Sant Martí de Provençals, Sant Gervasi de Cassoles, Sant Joan d'Horta, ..., tots integrats avui a la ‘GRAN BARCELONA’ , constatareu que habitualment agregació és sinònim de desaparició. Ah!, tot això – segons s’explica amb la boca grossa - és fa sempre per equilibrar les despeses públiques del REINO DE ESPAÑA, l’estultícia i la corrupció endèmica i sistèmica `però, veiem que no s’aturen, mentre la ‘història petita’ d’aquells pobles i viles es dilueix en el temps i l’espai.

El disbarat més gros – fins ara - en matèria de ‘concentració de municipis per reduir la despesa pública’ el trobem a Tremp que històricament era el terme més petit del Pallars jussà , i un dels més petits de Catalunya. Entre 1970 i 1973 - la dictadura franquista començava a periclitar - fou incrementat amb els antics termes d'Espluga de Serra, Fígols de Tremp (o de la Conca), Gurp de la Conca, Palau de Noguera, Sapeira, Suterranya i Vilamitjana, es convertia així, en el de més extensió del Pallars Jussà i de tot Catalunya. Té una extensió que duplica llargament la de la comarca del Barcelonès.