dissabte, 6 de febrer de 2016

IN MEMORIAM. LLORENÇ JOU OLIÓ. MESTRE. TORTELLÀ. LA GARROTXA SOBIRANA. GIRONA. CATALUNYA

Retratava en la meva visita a Tortellà a la comarca de la Garrotxa sobirana, l’edifici de l’escola pública, anterior a la dictadura franquista. Afegiré que en relació a recuperar la memòria històrica de Catalunya, això de retratar i/o recuperar les imatges dels edificis escolars anteriors a la dictadura franquista, cal fer-ho i és de justícia.

Retratava també la casa natal del mestre i pedagog Llorenç Jou i Olió (1877-1954) Jou va participar en la renovació de l’escola pública a Catalunya, en ser dels iniciadors de les Converses Pedagògiques. Va exercir de mestre a Vilanova de Meià (la Noguera), Llançà i Barcelona, on va dirigir el col•legi Carles Aribau.



Els anys 1911 i 1912 va fer estades en diferents països d’Europa per aprendre els mètodes pedagògics més innovadors. Els seus coneixements els va plasmar en diferents llibres.

Ens agradarà rebre imatges de les escoles de Vilanova de Meià, i del Col•legi Aribau on va exercir com a mestre el Llorenç Jou i Olió.

Dinàvem al restaurant dit l’Alta Garrotxa, successor de la llegendària ca la Seca.

Ens agradarà rebre les vostres aportacions a l’email coneixercatalunya@gmail.com

ESGLÉSIA PARROQUIAL DE L’ASSUMPCIÓ DE NOSTRA SENYORA. ALCOVER. EL CAMP SOBIRÀ. TARRAGONA

Retratava la façana de l’església parroquial de Nostra Senyora de l'Assumpció d’Alcover, al Camp sobirà Tarragona.



Llegia que la construcció de l'església Nova es va iniciar el setembre de 1578, amb motiu de la insuficiència de l'església de la Sang davant el gran increment de població experimental per la vila. El seu emplaçament és probablement el del l'antic castell l'Alcover. Se sap que participaren en l'obra diversos mestres. Juan Munter, Oliverio Anqui i Cristóbal Bauel. La construcció dels murs, voltes i capelles era finalitzada el 1622, tot i que l'acabament total de l'obra no es produí fins el 1630. Fou beneïda el 26.6.1630.

L’any 1795 caigué el campanar, i el mateix any s'iniciaren les obres de construcció de l'actual torre, que continuaren fins el 1803, any en què foren definitivament interrompudes per divergències entre el batlle i el rector.

L'església Nova d'Alcover es troba situada fora de l'antic clos de la vila.

L'edifici, de grans proporcions, presenta una gran sobrietat constructiva. La façana, renaixentista, mostra una porta central d'arc de mig punt damunt del qual hi ha l'escut de la vila, a la banda i banda de la porta hi ha 8 fornícules flanquejades per columnes amb capitells compostos. Damunt la porta s'obren 3 fornícules més entre columnes iguals a les inferiors. El conjunt és coronat per un frontó triangular pel damunt del qual s'obre la rosassa que dóna llum a l'interior, d'una sola nau sostinguda exteriorment per contraforts, té a més 10 capelles i un braç laterals. Són remarcables, a l'interior, el cor i la capella del Santíssim. El material és el saldó groc.

D'entre les campanes val la pena remarcar l'anomenada "Francisca" forjada el 1800 per la cèlebre família Pomerol, i el rellotge, fabricat per Agustí Pomés, de Montblanc, el 1809.

Ens agradarà rebre les vostres aportacions a l’email coneixercatalunya@gmail.com

divendres, 5 de febrer de 2016

EDIFICI DE LES ESCOLES I L'AJUNTAMENT. SERINYÀ. PLA DE L’ESTANY. GIRONA

Dèiem en començar Edificis Escolars De Catalunya Anteriors a La Dictadura Franquista :

Volem recuperar la memòria dels edificis escolars de Catalunya anteriors a la Dictadura franquista; n’hi havia de públics – pocs – i de religiosos, uns i altres han patit els efectes de la transformació econòmica i social de la societat; molts dissortadament han desaparegut, en l’àmbit rural per la marxa massiva de la població, i en les àrees urbanes per la intensa construcció que generava la pressió demogràfica dels nouvinguts.

Val a dir que al feixisme això d’ensulsiar escoles – sobretot si les havia aixecat la Mancomunitat i més la tard la Generalitat de Catalunya i la II República – li semblava ‘patriòtic’ fins a l’extrem de considerar-ho ‘mèrit’ per als Alcaldes i càrrec polítics que ho duien a terme.

Hem anat trobant joies com la Tesis Doctoral del MANUEL GARCIA GARGALLO:
http://www.tesisenred.net/bitstream/handle/10803/1987/02.MGG_TESI_VOL_II.pdf?sequence=2

I la col•laboració d’algunes persones físiques i/o jurídiques que entenen que la recuperació de la memòria històrica és un deure ètic de la nostra societat.

La feina es pot qualificar de gegantina i els mitjans per a dur-la a terme – llevat de la voluntat – son molt minsos, i reiterem la nostra petició de col•laboració a TOTHOM.

La Rosa Maria Clavaguera Almar ens acompanyava al Josep Olivé Escarré i l’Antonio Mora Vergñes, fins les Antigues Escoles i Ajuntament de Serinyà, que es varen edificar l'any 1919 gràcies a la prestació voluntària i gratuïta dels veïns de treballs i jornals, a més de donatius. Ens agradarà tenir noticia del seu autor a l’email coneixercatalunya@gmail.com

Llegia a :
http://www.coac.net/COAC/centredocumentacio/Girona/arxiu/edificis/dades/fitxa.html?registre=&autor=&denominacio=&adreca=&poblacio=Seriny%C3%A0&page=1&pos=4

que l’arquitecte Josep Maria Ros Vilallonga ha estat l’autor de la rehabilitació

Patrimoni Gencat ens diu que l'edifici va ser construït l'any 1919 i se sap, gràcies una memòria de l'època, que el cost de la construcció va pujar a 32.000 pessetes. Va ser concebut per a complir simultàniament les funcions d'ajuntament i d'escola pública. A la planta baixa s'ubicaren les aules de l'escola, separades per gènere, mentre que la primera planta allotjava les oficines de l'ajuntament i el jutjat de pau, i la part posterior fou adaptada com a presó. Actualment la planta baixa està destinada als locals del parvulari i l'escola, i la primera planta s'ha remodelat per a donar cabuda a les dependències de l'ajuntament.


Quan a la descripció; edifici aïllat de planta quadrangular i coberta de teula àrab a dues vessants. Es desenvolupa en planta baixa i pis, interiorment s'estructura en tres crugies, paral•leles, perpendiculars a la façana principal. L'escala d'accés al pis es situada en el centre de la planta i presenta il•luminació zenital. Les parets exteriors són arrebossades, amb elements ornamentals de totxo i pedra a les obertures i el ràfec de la façana principal. L'arrebossat de la façana principal imita carreus. L'acabat superior d'aquesta i els elements ornamentals són de caire modernista.


L’experiència – tenim recollides quasi 600 escoles – em diu que serà difícil trobar col•laboració de la mal dita ‘ social civil’, amb tot, reitero el prec d’informació a l’email coneixercatalunya@gmail.com , alhora que insisteixo en una obvietat, la memòria històrica es recuperarà NOMÉS si els ciutadans així hi volen.

Assolir un bon nivell d’informació del patrimoni històric és el que diferencià una ‘ Nació Civilitzada’ de la resta, Catalunya està dissortadament lluny encara de tenir aquesta consideració.

A Catalunya hi ha una clara divisió pel que fa a la divulgació del patrimoni històric, la província de Girona que hi ha esmerçat grans esforços, i la resta Barcelona, Tarragona i Lleida, que manifesten tenir poc o cap interès en aquesta qüestió.

Si des de qualsevol Administració Pública us posen entrebancs en la recerca de la memòria històrica, feu-nos-ho saber que confegirem una llista.

En el tema concret dels edificis escolars anteriors a la dictadura franquista, està clar que el feixisme no tenia – ni té avui tampoc – cap interès en facilitar l’accés a l’educació; cal recordar que la seva tesis es fonamenta en l’existència d’unes elits que ‘condueixen’ l’existència de la comunitat.

La recerca dels edificis que aixoplugaven l’educació a Catalunya – sovint contra la voluntat del GOBIERNO Y DEL REY DE ESPAÑA – és una tasca d’extrema dificultat ja que la majoria de les persones que en podien donar testimoni personal han lliurat l’ànima al Senyor, i/o no és fàcil trobar-se’ls passejant pels carrers. Pels politics del TOTS ELS COLORS, aquest és un tema marginal al que no s’hi pot dedicar ni un segon.

Ens encanta que les entrades de Edificis Escolars anteriors a la dictadura franquista tinguin una gran acceptació, ens agradaria però, que es superes aquesta ‘admiració passiva’ i que des de cada poble, vila i ciutat de Catalunya, ens féssiu arribar imatges – actuals i/o d’arxiu – dels edificis escolars que existien abans de que els sediciosos feixistes encapçalats pel general Franco enderroquessin el govern LEGÍTIM de la II República.

Des de l’1 d’abril 1939 en que començava tècnicament el II feixisme ( dictadura de Franco ),fins als nostres dies, des de les administracions públiques, s’ha fet una tasca quina finalitat última és l’anorreament de Catalunya, si més no, en l’àmbit cultural, i molt concretament pel que fa a la documentació del patrimoni Històric i/o Artístic .

L’adveniment de la ‘ Democraciola’ , no ha suposat cap canvi substancial en aquesta ‘política’ , i és que l’oblit de la ‘petita història’ és un pas previ – i necessari – per assolir la fita proposada pel Ministerio de Incultura y Odio Racial, d’esborrar qualsevol identitat ‘diferenciada’; dissortadament ja per acció, ja per omissió, s’han afegit en aquesta tasca ‘miserable’, algunes administracions públiques ‘catalanes’; ocasionalment també l’església catòlica, i una munió de funcionaris i ciutadans del nostre país.

No ens cansem de recordar aquestes paraules "totes les causes justes del món tenen els seus defensors. En canvi, Catalunya només ens té a nosaltres". Lluís Companys i Jover (el Tarròs, municipi de Tornabous, 21 de juny de 1882 – Barcelona, 15 d'octubre de 1940), President de Catalunya, assassinat per la dictadura del general Franco.

En la nostra recerca us necessitem amics lectors; al vostre poble, vila, o ciutat, segur que hi havia una escola abans de la dictadura franquista.

Potser encara existeix, si és així feu-ne una fotografia, i publiqueu-la a :
https://www.facebook.com/pages/Edificis-Escolars-De-Catalunya-Anteriors-a-La-Dictadura-Franquista/400721423462325?fref=ts

Si ara acull un servei públic diferent, o fins si és un edifici privat , feu-ne una fotografia, i publiqueu-la a :
https://www.facebook.com/pages/Edificis-Escolars-De-Catalunya-Anteriors-a-La-Dictadura-Franquista/400721423462325?fref=ts

Si no existeix – enderrocar-les va ser considerat mèrit patriòtic en el segon feixisme ( dictadura franquista ) – busqueu-ne una fotografia, i publiqueu-la a :
https://www.facebook.com/pages/Edificis-Escolars-De-Catalunya-Anteriors-a-La-Dictadura-Franquista/400721423462325?fref=ts

És vital recuperar les imatges d’aquell passat, en fer-ho reivindiquem també la honestedat de tots els que van caure en defensa de la llibertat, la dignitat i la democràcia.

Fem una especial crida als Casals i Clubs d’Avis, tota vegada que els seus usuaris, poden recordar on eren els edificis de les escoles anteriors a la dictadura franquista.

Catalunya us estarà eternament agraïda.

Continuarem ,...

ESCOLA I CASA DEL MESTRE DE PESSONADA. PALLARS JUSSÀ. LLEIDA

Dèiem en començar Edificis Escolars De Catalunya Anteriors a La Dictadura Franquista :

Volem recuperar la memòria dels edificis escolars de Catalunya anteriors a la Dictadura franquista; n’hi havia de públics – pocs – i de religiosos, uns i altres han patit els efectes de la transformació econòmica i social de la societat; molts dissortadament han desaparegut, en l’àmbit rural per la marxa massiva de la població, i en les àrees urbanes per la intensa construcció que generava la pressió demogràfica dels nouvinguts.

Val a dir que al feixisme això d’ensulsiar escoles – sobretot si les havia aixecat la Mancomunitat i més la tard la Generalitat de Catalunya i la II República – li semblava ‘patriòtic’ fins a l’extrem de considerar-ho ‘mèrit’ per als Alcaldes i càrrec polítics que ho duien a terme.

Hem anat trobant joies com la Tesis Doctoral del MANUEL GARCIA GARGALLO:
http://www.tesisenred.net/bitstream/handle/10803/1987/02.MGG_TESI_VOL_II.pdf?sequence=2

I la col•laboració d’algunes persones físiques i/o jurídiques que entenen que la recuperació de la memòria històrica és un deure ètic de la nostra societat.

La feina es pot qualificar de gegantina i els mitjans per a dur-la a terme – llevat de la voluntat – son molt minsos, i reiterem la nostra petició de col•laboració a TOTHOM.

El Josep Castells Perucho , més conegut com a Josep de Pessonada, em feia arribar unes fotografies del que s’aguanta avui dempeus de l’edifici que va acollir l’escola Pública de Pessonada i la casa del mestre.



És sense cap mena de dubte un valuós document gràfic que s’incorpora a la memòria històrica d’aquest poble de l'antic terme d'Hortoneda de la Conca, i de l'actual de Conca de Dalt, al Pallars Jussà, situat sota i a migdia de l'imponent Roc de Pessonada, a l'extrem de llevant de la Serra de Pessonada.

Espero que la col•laboració del Josep Castells Perucho, sigui la primera de moltes, que ens han de permetre recuperar, si més no, el record d’aquell patrimoni lligat a l’esforç dels nostres majors, perquè l’accés a l’educació i al coneixement, fos possible també a les comarques més allunyades – i mes desateses - de Catalunya.

L’experiència – tenim recollides quasi 600 escoles – em diu que serà difícil trobar col•laboració de la mal dita ‘ social civil’, amb tot, reitero el prec d’informació a l’email coneixercatalunya@gmail.com , alhora que insisteixo en una obvietat, la memòria històrica es recuperarà NOMÉS si els ciutadans així hi volen.

Assolir un bon nivell d’informació del patrimoni històric és el que diferencià una ‘ Nació Civilitzada’ de la resta, Catalunya està dissortadament lluny encara de tenir aquesta consideració.

A Catalunya hi ha una clara divisió pel que fa a la divulgació del patrimoni històric, la província de Girona que hi ha esmerçat grans esforços, i la resta Barcelona, Tarragona i Lleida, que manifesten tenir poc o cap interès en aquesta qüestió.

Si des de qualsevol Administració Pública us posen entrebancs en la recerca de la memòria històrica, feu-nos-ho saber que confegirem una llista.

En el tema concret dels edificis escolars anteriors a la dictadura franquista, està clar que el feixisme no tenia – ni té avui tampoc – cap interès en facilitar l’accés a l’educació; cal recordar que la seva tesis es fonamenta en l’existència d’unes elits que ‘condueixen’ l’existència de la comunitat.

La recerca dels edificis que aixoplugaven l’educació a Catalunya – sovint contra la voluntat del GOBIERNO Y DEL REY DE ESPAÑA – és una tasca d’extrema dificultat ja que la majoria de les persones que en podien donar testimoni personal han lliurat l’ànima al Senyor, i/o no és fàcil trobar-se’ls passejant pels carrers. Pels politics del TOTS ELS COLORS, aquest és un tema marginal al que no s’hi pot dedicar ni un segon.

Ens encanta que les entrades de Edificis Escolars anteriors a la dictadura franquista tinguin una gran acceptació, ens agradaria però, que es superes aquesta ‘admiració passiva’ i que des de cada poble, vila i ciutat de Catalunya, ens féssiu arribar imatges – actuals i/o d’arxiu – dels edificis escolars que existien abans de que els sediciosos feixistes encapçalats pel general Franco enderroquessin el govern LEGÍTIM de la II República.

Des de l’1 d’abril 1939 en que començava tècnicament el II feixisme ( dictadura de Franco ),fins als nostres dies, des de les administracions públiques, s’ha fet una tasca quina finalitat última és l’anorreament de Catalunya, si més no, en l’àmbit cultural, i molt concretament pel que fa a la documentació del patrimoni Històric i/o Artístic .

L’adveniment de la ‘ Democraciola’ , no ha suposat cap canvi substancial en aquesta ‘política’ , i és que l’oblit de la ‘petita història’ és un pas previ – i necessari – per assolir la fita proposada pel Ministerio de Incultura y Odio Racial, d’esborrar qualsevol identitat ‘diferenciada’; dissortadament ja per acció, ja per omissió, s’han afegit en aquesta tasca ‘miserable’, algunes administracions públiques ‘catalanes’; ocasionalment també l’església catòlica, i una munió de funcionaris i ciutadans del nostre país.

No ens cansem de recordar aquestes paraules "totes les causes justes del món tenen els seus defensors. En canvi, Catalunya només ens té a nosaltres". Lluís Companys i Jover (el Tarròs, municipi de Tornabous, 21 de juny de 1882 – Barcelona, 15 d'octubre de 1940), President de Catalunya, assassinat per la dictadura del general Franco.

En la nostra recerca us necessitem amics lectors; al vostre poble, vila, o ciutat, segur que hi havia una escola abans de la dictadura franquista.

Potser encara existeix, si és així feu-ne una fotografia, i publiqueu-la a :
https://www.facebook.com/pages/Edificis-Escolars-De-Catalunya-Anteriors-a-La-Dictadura-Franquista/400721423462325?fref=ts

Si ara acull un servei públic diferent, o fins si és un edifici privat , feu-ne una fotografia, i publiqueu-la a :
https://www.facebook.com/pages/Edificis-Escolars-De-Catalunya-Anteriors-a-La-Dictadura-Franquista/400721423462325?fref=ts

Si no existeix – enderrocar-les va ser considerat mèrit patriòtic en el segon feixisme ( dictadura franquista ) – busqueu-ne una fotografia, i publiqueu-la a :
https://www.facebook.com/pages/Edificis-Escolars-De-Catalunya-Anteriors-a-La-Dictadura-Franquista/400721423462325?fref=ts

És vital recuperar les imatges d’aquell passat, en fer-ho reivindiquem també la honestedat de tots els que van caure en defensa de la llibertat, la dignitat i la democràcia.

Fem una especial crida als Casals i Clubs d’Avis, tota vegada que els seus usuaris, poden recordar on eren els edificis de les escoles anteriors a la dictadura franquista.

Catalunya us estarà eternament agraïda.

Continuarem ,...

dijous, 4 de febrer de 2016

IN MEMORIAM DE SANTA MAGDALENA DE VILARESTAU. CENTELLES. OSONA

Llegia que l’any 1097 es consagra l’església de Santa Magdalena de Vilarestau, sufragània de l’església de Santa Coloma de Vinyoles, situada a l’actual poble de Centelles. La fundació d’una nova església s’atribueix a l’alta densitat de població del pla de la Garga en aquella època i a la llunyania d’aquesta respecte de l’església parroquial de Santa Coloma de Vinyoles (FONT i RIUS, 1969).

La construcció d’una església durant l’alta edat mitjana i la parcel•lació de la sagrera del voltant, sovint sorgia de l’acord entre pagesos, eclesiàstics i senyors feudals (MARTÍ, 1988). La connivència per construir Santa Magdalena de Vilarestau es pot veure en el que resta de l’acta de consagració de l’església, on es relata que un nadiu de la zona, Saporat, sol•licita al bisbe Folch de Vic la consagració del nou edifici, el qual havia estat dotat de terres gràcies a Balasch i Adalgardis, dos prohoms de la zona (VIGUÉ, PLADEVALL, 1984-1998). Pladevall afirma que la capella hauria estat de planta rectangular de 13,20 metres de llarg i 3,50 metres d’ample. Segons les notes d’en Fortià Solà, al segle XVII l’església constaria de dos altars, per als quals s’ordenà construir dues creus, el de Santa Magdalena i el de la Verge del Roser (PLADEVALL, 1956).

A partir del 1040 es produí una major presència de l’església al medi rural. Durant els segles X i XI es percep un procés de divisió del territori mitjançant les parròquies i s’organitza, d’acord amb el braç eclesiàstic, l’espai de pagès. A la plana de Vic, a partir del segle IX, Guifré establí al comtat d’Osona, punt d’entrada als Pirineus pel nord, i al sud a la plana del Vallès, un repoblament basat en l’aprofitament d’antigues estructures territorials que es convertiren en una trama d’esglésies parroquials. La parròquia esdevingué, així, la cèl•lula d’enquadrament del treball pagès i les rendes. L’expansió religiosa i la civil aniran de la mà. Un aspecte important d’aquesta parroquialització foren les sagreres, que suposaren espais de protecció però també de centralització de béns, facilitant el càlcul i el control sobre la producció i cobrament de rendes (MARTÍ, 1988).

La dotalia de Santa Magdalena de Vilarestau, de la qual no es conserva l’original, ens mostra algunes de les característiques bàsiques de les actes de consagració de l’època: fa referència al motiu pel qual es consagra, és a dir, la construcció d’un edifici de culte destinat a la població del pla de la Garga i voltants. La còpia que es conserva de l’acta inclou una petició al bisbe per anar-la a consagrar i la seva dotació amb alous; a més a més, s’esmenta els límits del perímetre de 30 passes de la sagrera i l’establiment de relíquies. D’altra banda, l’acta de consagració no tracta cap aspecte dels assistents a la consagració ni el ritu. Tampoc parla sobre el fossar, de l’existència del qual en tenim constància per les visites pastorals del segle XVII. A més de l’acta de consagració, disposem de més informació sobre els béns mobles i el manteniment de la capella gràcies al llibre d’obra escrit el 1761 (Administració de l’Obra, 1761-1831).

La composició dels parroquians de Santa Magdalena de Vilarestau no presenten massa alteracions entre finals del XIV i un segle després, segons les notes manuscrites d’en Fortià Solà (Notes Fortià Solà, 1043-1863). Les famílies dels masos Ferrer, Cerdà, Folrà, Espluga, Sunyer, Baulet, Montpar i Sabater apareixen en documents del 1376. Al cap de 100 anys, continuen sent els mateixos, tot i que el Mas Ferrer, ja és sota domini del Mas Cerdà. Tanmateix, de totes aquestes famílies que acudien als oficis de l’església de Santa Magdalena de Vilarestau, només tenien dret a enterrar-se al cementiri les tres grans famílies del pla de la Garga, els Cerdà, els Sunyer i els Montpar, que eren propietàries d’un gran nombre de terres i que mantindrien la seva hegemonia fins a principis del XIX. La resta havien de fer-ho fora de l’espai consagrat i per aquest motiu, de mica en mica, passarien a enterrar-se al cementiri de l’església de Santa Coloma de Vinyoles.

A la visita pastoral de 1686 se li atribueixen a la sufragània tres cases, que segons el llibre d’obra deuen ser el Montpar, el Sunyer i el Cerdà (Visites pastorals a Santa Magdalena de Vilarestau, 1536-1857). Aquestes tres famílies són les que cuiden de l’obra de Santa Magdalena fins al 1807, quan es deixen de fer els comptes de l’obra. Quan es produeix l’entrada dels francesos a Vic i a la comarca d’Osona durant la Guerra del Francès, es destrueixen els ornaments, altars i portes de l’església, i el 1831 només l’amo del Cerdà té cura de la capella.



Rebia des del Centre de Documentació de Cultura Popular i Religiosa de Catalunya ( Arxiu Gavin ) una fotografia de l’any 1954 de l’església en ruïnes, de Santa Magdalena de Vilarestau, al terme de Centelles a la comarca d’Osona


l'any 1852, després de ser abandonada la capella per indigna, com cita el rector de Centelles al seu informe (Visites pastorals a Santa Magdalena de Vilarestau, 1536-1857), i davant l’absentisme dels propietaris del pla de la Garga, que segons Font i Rius l’any 1848 és total, Ildefons Cerdà i Sunyer de Vilarestau, (Centellas, Osona; 23 de desembre de 1815 - Caldas de Besaya, Cantabria ; 21 de agost de 1876 ) - es compleixen ara els 200 anys del seu naixement - , senyor del Mas Cerdà, polític i enginyer del pla de l’Eixample de Barcelona, envià a la seu episcopal de Vic una petició per traslladar el culte de l’església a una capella que havia fet construir annexa a l’edifici principal del Mas Cerdà.


Dissortadament la capella de Santa Magdalena del Cerdà de la Garga també presenta un estat lamentable. Demanaré al Centre de Documentació de Cultura Popular i Religiosa de Catalunya ( Arxiu Gavin ) imatges del interior de Santa Magdalena del Cerdà de la Garga.


Rebia des del Centre de Documentació de Cultura Popular i Religiosa de Catalunya ( Arxiu Gavin ) una fotografia datada 11-XII-1982, de la Capella - sense culte - de Santa Magdalena de Vilarestau del Mas Cerdà de la Garga, al terme de Centelles a la comarca d’Osona

Sou pregats de fer-nos arribar les vostres aportacions a l’email coneixercatalunya@gmail.com

dimecres, 3 de febrer de 2016

IN MEMORIAM DEL COL•LEGI JOSEP MANYANET VIVES DE TREMP. PALLARS JUSSÀ. LLEIDA

Des del coneixercatalunya.blogspot.com començàvem l’any 2015 amb el propòsit de recuperar sistemàticament - ho fèiem fins ara únicament amb els edificis ‘monumentals’- la memòria de les escoles anteriors al que anomeno II feixisme ( Dictadura del general Franco ); NOMÉS en el curt període la II República Española s’obrien a Catalunya més de 16.000 centres, i prèviament la Mancomunitat de Catalunya activa entre 1914 i 1923/1925, va desenvolupar una gran activitat en els àmbits de l’educació i la cultura ; alguns tenen avui altres destinacions, públiques o privades, altres continuen servint al fi que els feia construir, i dissortadament molts son hores ara, només un trist record.

Pensava que seria una tasca senzilla perquè comptava tenir l’ajuda de les Administracions, i/o que trobaria almenys una persona per cada poble, vila o ciutat de Catalunya, interessada per aquests temes del patrimoni històric col•lectiu.

Llegia a :
http://www.xtec.cat/serveis/crp/c5990104/materials/professor-2.pdf

El pare Josep Manyanet i Vives (Tremp, Pallars Jussà, 7 de gener del 1833 - Sant Andreu de Palomar (Barcelona), Barcelonès, 17 de desembre del 1901 , fundà a Tremp el dia 19 de març de 1864 la congregació de Fills de la Sagrada Família i s'obri un col•legi privat de primera i segona ensenyança, el col•legi Sant Josep.

Se li posa aquest nom en honor al fundador.

A causa dels canvis polítics la seva actuació va ser intermitent fins l'any 1933 que va ser definitivament tancat.
L'any 1938 un grup de pares es plantegen la necessitat d'obrir un nou centre.

El setembre de 1939 el Pare Millet, Secretari General de l'Ordre de la Sagrada Família i descendent de Tremp, visita aquesta població. Li demanen que tornin a obrir el col•legi Sant Josep. Inicialment ell els diu que sí però després no ho veu possible perquè la Guerra Civil espanyola va produir moltes baixes a la seva congregació i no tenien professorat suficient. Tot i això anima els pares que es facin càrrec de l' obertura i gestió del centre deixant-los-hi les instal•lacions.

L'octubre de 1939 es constitueix la Mútua de Padres de Família, que s'encarrega de la gestió i obertura del centre.
Aquest es va tancar l'any 1961 després de 21 anys de funcionament quan es va obrir el col•legi Pius XII.

Aquest edifici actualment acull el Museu Comarcal de Ciències Naturals. La torre rehabilitada dels Padres s’ha integrat també al Museu.


El Miquel Bailac Bonales‎ en publica una fotografia datada l’any 1923


L'Anna Coll Miralles publica una doble imatge abans i ara. ‎

Ens agradarà tenir noticia del mestre d’obres i/o arquitecte, autors de l’edifici.

Assolir un bon nivell d’informació del patrimoni històric és el que diferencià una ‘ Nació Civilitzada’ de la resta, Catalunya està dissortadament lluny encara de tenir aquesta consideració.

A Catalunya hi ha una clara divisió pel que fa a la divulgació del patrimoni històric, la província de Girona que hi ha esmerçat grans esforços, i la resta Barcelona, Tarragona i Lleida, que manifesten tenir poc o cap interès en aquesta qüestió.

Si des de qualsevol Administració Pública us posen entrebancs en la recerca de la memòria històrica, feu-nos-ho saber que confegirem una llista.

En el tema concret dels edificis escolars anteriors a la dictadura franquista, està clar que el feixisme no tenia – ni té avui tampoc – cap interès en facilitar l’accés a l’educació; cal recordar que la seva tesis es fonamenta en l’existència d’unes elits que ‘condueixen’ l’existència de la comunitat.

La recerca dels edificis que aixoplugaven l’educació a Catalunya – sovint contra la voluntat del GOBIERNO Y DEL REY DE ESPAÑA – és una tasca d’extrema dificultat ja que la majoria de les persones que en podien donar testimoni personal han lliurat l’ànima al Senyor, i/o no és fàcil trobar-se’ls passejant pels carrers. Pels politics del TOTS ELS COLORS, aquest és un tema marginal al que no s’hi pot dedicar ni un segon.

Ens encanta que les entrades de Edificis Escolars anteriors a la dictadura franquista tinguin una gran acceptació, ens agradaria però, que es superes aquesta ‘admiració passiva’ i que des de cada poble, vila i ciutat de Catalunya, ens féssiu arribar imatges – actuals i/o d’arxiu – dels edificis escolars que existien abans de que els sediciosos feixistes encapçalats pel general Franco enderroquessin el govern LEGÍTIM de la II República.

Des de l’1 d’abril 1939 en que començava tècnicament el II feixisme ( dictadura de Franco ),fins als nostres dies, des de les administracions públiques, s’ha fet una tasca quina finalitat última és l’anorreament de Catalunya, si més no, en l’àmbit cultural, i molt concretament pel que fa a la documentació del patrimoni Històric i/o Artístic .

L’adveniment de la ‘ Democraciola’ , no ha suposat cap canvi substancial en aquesta ‘política’ , i és que l’oblit de la ‘petita història’ és un pas previ – i necessari – per assolir la fita proposada pel Ministerio de Incultura y Odio Racial, d’esborrar qualsevol identitat ‘diferenciada’; dissortadament ja per acció, ja per omissió, s’han afegit en aquesta tasca ‘miserable’, algunes administracions públiques ‘catalanes’; ocasionalment també l’església catòlica, i una munió de funcionaris i ciutadans del nostre país.

No ens cansem de recordar aquestes paraules "totes les causes justes del món tenen els seus defensors. En canvi, Catalunya només ens té a nosaltres". Lluís Companys i Jover (el Tarròs, municipi de Tornabous, 21 de juny de 1882 – Barcelona, 15 d'octubre de 1940), President de Catalunya, assassinat per la dictadura del general Franco.

En la nostra recerca us necessitem amics lectors; al vostre poble, vila, o ciutat, segur que hi havia una escola abans de la dictadura franquista.

Potser encara existeix, si és així feu-ne una fotografia, i publiqueu-la a :
https://www.facebook.com/pages/Edificis-Escolars-De-Catalunya-Anteriors-a-La-Dictadura-Franquista/400721423462325?fref=ts

Si ara acull un servei públic diferent, o fins si és un edifici privat , feu-ne una fotografia, i publiqueu-la a :
https://www.facebook.com/pages/Edificis-Escolars-De-Catalunya-Anteriors-a-La-Dictadura-Franquista/400721423462325?fref=ts

Si no existeix – enderrocar-les va ser considerat mèrit patriòtic en el segon feixisme ( dictadura franquista ) – busqueu-ne una fotografia, i publiqueu-la a :
https://www.facebook.com/pages/Edificis-Escolars-De-Catalunya-Anteriors-a-La-Dictadura-Franquista/400721423462325?fref=ts

És vital recuperar les imatges d’aquell passat, en fer-ho reivindiquem també la honestedat de tots els que van caure en defensa de la llibertat, la dignitat i la democràcia.

Fem una especial crida als Casals i Clubs d’Avis, tota vegada que els seus usuaris, poden recordar on eren els edificis de les escoles anteriors a la dictadura franquista.

Catalunya us estarà eternament agraïda.

Continuarem ,...

dimarts, 2 de febrer de 2016

EL CASTELL-MOLI DE RATERA ( BOSCOSA). ELS PLANS DE SIÓ. LA SEGARRA. LLEIDA

Ens aturàvem el Tomàs Irigaray Lopez i l’Antonio Mora Vergés, per admirar i retratar el castell-molí de Ratera que està situat en un descampat a la dreta del riu Sió, això li permetia per aprofitar l'aigua i utilitzar-la pel funcionament del molí de farina, actualment en desús.


La construcció original està formada per dos volums rectangulars, visibles a la façana principal i enllaçats per un cilindre, que és una escala circular, que arrenca de la planta noble i que, en façana, comença sobre una trompa i acaba en forma plana. Està realitzat amb carreus regulars de mitjanes dimensions i pel que fa a la seva coberta, varia segons el cos de l'edifici on està situada, amb planta baixa i tres plantes superiors, al cos central del castell. Cal destacar que l'anàlisi de les façanes mostra la varietat d'intervencions que hi ha hagut al llarg del temps.

Al cos utilitzat originàriament com a habitatge, s'hi accedeix a nivell per la part més baixa de l'atalussament, on es troba el molí i on apareix la porta principal amb arc de mig punt adovellat i escut nobiliari a la dovella central.


Per damunt d'aquesta trobem dues finestres amb reixes de ferro forjat exteriors, acompanyades per una altra porta de menors dimensions a la que s'hi accedeix mitjançant una sèrie d'escales, realitzada també amb arc de mig punt adovellat i amb la presència de l'escut nobiliari.


A la segona planta trobem dues finestres de mitjanes dimensions, i a la tercera i última apareix una sèrie de petites finestres d'arc de mig punt, acompanyades per dos matacans amb espitlleres, centrals en els dos punts d'entrada.

Al cos situat més a la dreta, que queda unit a l'anterior pel cilindre central o escala circular, trobem dues obertures, una d'inferior de petites dimensions i una de superior de majors dimensions amb llinda superior treballada.


A la façana lateral d'aquest cos de l'edifici, és on trobem tots els elements conservats del molí fariner; presenta tres obertures distribuïdes verticalment per sota de les quals es conserva l'antic cacau del molí, que queda situada just al davant de la bassa de forma trapezoïdal i aixecada del nivell del terreny que s'estreny cap a la sortida.

Finalment destacar que el tercer cos de l'edifici, situat a la seva esquerra, juntament amb un segon cilindre situat a la part posterior, correspon a les reformes que s'hi van realitzar durant el segle XX.

A mitjans del segle XX, el seu propietari, l'arquitecte Joaquim Vilaseca i Rivera ( Barcelona, 1885 —Barcelona, 1963 ) el va restaurar. Ens agradarà rebre una imatge d'aquest tècnic a l'email coneixercatalunya@gmail.com

De Ratera va sorgir un petit llinatge nobiliari: Pere de Ratera és documentat el 1164 i Berenguer de Ratera, canonge de Solsona, el 1222, l’armorial ens diu : “Familia antigua de caballeros, domiciliada en Cervera, pasó a Barcelona, arruinada por las guerras...” [P. Costa, ms].

En relació al nom de lloc, Pierre-Henry Billy ,en la seva comunicació al Congres Internacional de Toponímia i Onomàstica Catalanes. Valencia 2001; defensa un origen mossàrab provinent del llatí, RATES en el sentit de ‘boscos’ . Ratera, seria una variació de Selvanera.

El REINO DE ESPAÑA propiciava la concentració de Municipis als segles XVIII, XIX, XX , XXI , amb l’argument de ‘reduir les despeses públiques’.

La motivació autèntica – era i és – fer desaparèixer la memòria històrica, i diluir els trets ‘particulars’ de cada lloc.

Al segle XVIII, XIX, XX i XXI, el problema de la ‘despesa pública’ es generava per la endèmica corrupció política i econòmica de les mal dites ‘elits’ – en el sentit feixista - politiques del REINO DE ESPAÑA.