dilluns, 30 de maig de 2016

ESGLÉSIA DE L’ÀRCANGEL SANT MIQUEL. ELS OMELLONS. LES GARRIGUES. LLEIDA

Comparteix topònim amb un altre poble de les Garrigues situat a 560 metres d’alçada els Omells de na Gaia [ Omells, Oms petits], mentre que els Omellons [ Oms grossos ] està situat a 385 metres d’altitud; aquestes dades vindrien a corroborar la tesis que exposava a : http://www.guimera.info/wordpress/tribuna/?p=60 que sosté que al primer indret esmentat naixia un corrent d’aigua, que continuaria per l’Espluga Calba, per tornar-se mandrós als Omellons i regar abastament el terme de la Floresta.

Originariament la parròquia depenia del bisbat de Vic, per passar entre 1146 i 1154 a l'arquebisbat de Tarragona.

Sant Miquel devia ser una sufragània de la parròquia de Vinaixa, d'aquí que no consti a les butlles papals del segle XII

El sostre demogràfic dels Omellons s’assolia al cens de 1877 amb 989 veïns, l’església s’aixecava al segle XVIII amb el ‘ diners d’Amèrica ‘ , es tancava l’any 2014 amb 232 habitants, una pèrdua del 76,54% només equiparable a les poblacions del Pirineu, o als indrets que han patir algun succés dramàtic com Txernòbil.

La descripció de patrimoni Gencat ens diu ; església de planta basilical dividida en tres naus amb un altar a l'absis, fet de guix i amb la imatge del sant titular. Tot el temple està policromat. Als peus del recinte, a la banda dreta, hi ha el campanar de base quadrangular i amb un sol pis de finestres d'arc de mig punt al capdamunt.


La façana principal és força austera. Té una única porta d'entrada, flanquejada per pilastres adossades que sustenten un petit frontó amb motllures llises, de forma semicircular i sense decoració al timpà. Per sobre hi ha una rosassa i, a banda i banda, dos pilastres recorren tota la façana aguantant un entaulament format per una cornisa i un frontó triangular amb un òcul al centre.

Ens agradarà rebre les vostres aportacions a l’email coneixercatalunya@gmail.com

diumenge, 29 de maig de 2016

SANTUARI DEL SAGRAT COR DE PUIG AGUT, DIT TAMBÉ, DE LA MARE DÉU DE LURDES PUIG AGUT. MANLLEU. OSONA

El Josep Olivé Escarré i l’Antonio Mora Vergés, visitàvem el Santuari de Puig-agut, obra de l’arquitecte August Font i Carreras (Barcelona, 2 de juny de 1846 -Barcelona, 6 de març de 1924), que s’aixecava a instàncies de RAMON MADIROLAS I CODINA ( Manlleu, 1856 + 1927), coincidíem amb el Francesc d'A. Pujol de 94 anys, que havia estat coordinador de la publicació "El Far de Puig-agut".



Hi havia estat l’any 2012, aleshores en companyia de la meva esposa Maria Jesús Lorente Ruiz.
http://coneixercatalunya.blogspot.com.es/search?q=Puig-agut

Alguns dels enllaços que posava aleshores , avui ja no funcionen, no sortosament :
http://elfardepuig-agut.blogspot.com.es/2012/02/historia-de-laltar-de-la-verge-de.html
http://elfardepuig-agut.blogspot.com.es/
http://www.guimera.info/avui/tribuna/StJosep.htm

patrimoni Gencat ens diu ; Santuari dedicat al Sagrat Cor - el primer qeu hi va haver al Reino de España - la Verge de Lurdes, i Sant Josep . Es troba situat dalt d'un turó de marges de 696 metres d'alçada, el punt més elevat del terme municipal de Manlleu, a la comarca d’Osona.

L'edifici el va construir l'arquitecte August Font Carreras (Barcelona, 2 de juny de 1846 -Barcelona, 6 de març de 1924) entre els anys 1883 i 1886 a instàncies del pietós Ramon Madiroles i Codina *( Manlleu, 1856 + 1927), hereu d'un mas situat en terme de Manlleu a poca distància del santuari.

*Va néixer l’any 1856 a Manlleu. Agricultor dedicat al cultiu del blat i la patata i a la producció de mel i d’aigües mineromedicinals. Els seus productes li van fer guanyar diverses medalles d’or i plata a les exposicions a les quals va assistir, com la Gran Medalla de l’exposició Mundial de Paris (1900) i el Gran Diploma d’Honor i Medalla d’Or a Atenes. Va ser l’impulsor i el principal patrocinador del Santuari de Puig-Agut de Manlleu i va aconseguir del Papa Lleó XIII que declarés aquest santuari com el primer de l’Estat dedicat al Sagrat Cor de Jesús. Va fundar, dirigir i redactar el primer periòdic manlleuenc, El Faro de Puig-Agut. Va morir l’any 1927.

El 18 de febrer de 1886 va ser beneït pel bisbe , Josep Morgades i Gili (Vilafranca del Penedès, 9 d'octubre de 1826 - Barcelona, 8 de gener de 1901)


El timpà és obra de l'Ernets Oms

El butlletí "El faro de Puig Agut", que es començava a publicar en el període 1886 i 1903, sortosament – ara en format digital - continua actiu.


Ens acomiadàvem del Francesc d'A. Pujol i la seva família, amb el desig de retrobar-nos en el futur.

IN MEMORIAM. ESCOLA PÚBLICA DE RIDAURA. LA GARROTXA. GIRONA

Dèiem en començar Edificis Escolars De Catalunya Anteriors a La Dictadura Franquista :
Volem recuperar la memòria dels edificis escolars de Catalunya anteriors a la Dictadura franquista; n’hi havia de públics – pocs – de religiosos i de ‘particulars’ , uns i altres han patit els efectes de la transformació econòmica i social de la societat; molts dissortadament han desaparegut, en l’àmbit rural per la marxa massiva de la població, i en les àrees urbanes per la intensa construcció que generava la pressió demogràfica dels nouvinguts.

Trobava una noticia en la que apareix una imatge de l’escola vella de Riudaura del Josep Marquès :
http://www.radiolot.cat/noticies/lajuntament-de-riudaura-convertira-lescola-vella-del-municipi-en-un-nou-equipament/


Reprodueixo de :

http://www.coac.net/COAC/centredocumentacio/Girona/arxiu/edificis/dades/fitxa.html?registre=&autor=&denominacio=&adreca=&poblacio=ridaura&page=1&pos=1

L'any 1892 l'Ajuntament va comprar a Esteve Bataller de Sant Joan de les Abadesses, aquesta casa gràcies als fons obtinguts en una campanya de subscripció popular. En aquest edifici s'hi varen allotjar les escoles ¿i potser també l'Ajuntament?.

Coneixem per foto un "Proyecto para escuelas en Ridaura" de l'arquitecte Bartomeu Agustí Verges, signat el 3 de juliol de 1936, que és el mateix que figura en el Llibre de Registre de Visat com "Projecte i direcció edifici destinat a Escoles" entrat el 3 de juny de 1936. Aquest projecte probablement no es va realitzar perquè fins a l'any 2004 les úniques escoles que hi ha hagut a la vila són les de la Placeta Castenyer Massegur (abans coneguda com carrer Major).


L’acció dels sediciosos feixistes encapçalats pel general Franco contra el govern LEGÍTIM de la II República va obligar a deixar al calaix – en algun cas de forma definitiva – molts projectes adreçats a millorar l.’existència dels ciutadans en àmbits, com l’educació, la cultura, la sanitat ,..., la dictadura de Franco NO VA FER l’escola de Ridaura.

Em comentem alguns lectors que els ha sobtat ‘descobrir’ l’esperit social de la Mancomunitat i la II República, i que no tenien consciencia de la duríssima oposició que va representar la primera dictadura feixista ( la de Primo de rivera ), la del General Franco – que molts patien en les seves carns – , i la ‘Democraciola’ actual que ha assolit els cims màxims de l’estultícia i la corrupció.

Volem – en tenim més que el dret, l’obligació i/o el deure – recuperar imatges i històries del nostre passat col•lectiu, que ens han estat furtant fins al dia d’avui, quan quasi ningú recorda ja la mort del sàtrapa.

Està clar que ‘qui perd la memòria, per la identitat ‘ , tant clar com que en la recerca dels edificis escolars anteriors a la dictadura franquista, advertim que més que un desinterès – que existeix – sobre el tema, que hi ha un ‘especial interès ‘ en que es perdi la memòria sobre aquest aspecte de la vida quotidiana dels nostres avantpassats.

Alhora, dissortadament, l’experiència – tenim recollides més de 850 escoles – em diu que és MOLT difícil trobar col•laboració de la mal dita ‘ social civil’, amb tot, reitero el prec d’informació a l’email coneixercatalunya@gmail.com , alhora que insisteixo en una obvietat, la memòria històrica es recuperarà NOMÉS si els ciutadans així hi volen.

A Catalunya hi ha una clara divisió pel que fa a la divulgació del patrimoni històric, la província de Girona que hi ha esmerçat grans esforços, i la resta Barcelona, Tarragona i Lleida, que manifesten tenir poc o cap interès en aquesta qüestió.

En el tema concret dels edificis escolars anteriors a la dictadura franquista, està clar que el feixisme no tenia – ni té avui tampoc – cap interès en facilitar l’accés a l’educació; cal recordar que la seva tesis es fonamenta en l’existència d’unes elits que ‘condueixen’ l’existència de la comunitat.

Sou pregats d’afegir-vos a la nostra recerca, Catalunya us en deurà una.

dissabte, 28 de maig de 2016

SANTUARI DE LA MARE DE DÉU DE LA LLET DEL FAR. SUSQUEDA. LA SELVA. GIRONA

Reprodueixo de patrimoni Gencat; el Far pertany a Collsacabra, per bé que les modernes divisions administratives l'incloguin en la província de Girona. Històricament, el Far és terra osonenca, propietat dels vescomtes d'Osona i lligada durant segles a la jurisdicció de la baronia, després marquesat, de Rupit.

Les primeres notícies del Santuari es remunten al 25 d'agost del 1269 gràcies al testament de Pere Jaume, fill de Berenguer de Sesqueions (del Mas Esqueions prop de la Jaça, a Rupit) de la parròquia de Sant Martí, que testà el amb motiu d'un viatge a Jerusalem i que, entre d'altres, llega dotze diners a la capella de Santa Maria des Far.

L'any 1332 algun fidel o el rector de l'església devia arribar a la ciutat d'Avinyó on aconseguí de la cort papal de Joan XXII una butlla d'indulgències tant per al Santuari com per a l'altar de la màrtir Sant Fe. Les indulgències eren molt apreciades, el Santuari podia oferir el guany de quatre-cents vuitanta dies d'indulgència per cada un dels actes i festes esmentades en la butlla.

La documentació del far dóna moltes notícies d'obres fetes a partir del 1601 com uns bancs el 1607, les portes que féu el fuster de Rupit Gaspar Auger el 1628 o la pica d'aigua beneitera del 1638. Entre 1650 i 1691 es va construir l'hostatgeria.


El segle XVII fou molt important tant per l'augment de la devoció a la Mare de Déu del Far i la conseqüent renovació de la confraria de devots el 1648, una institució creada a mitjan del segle XIV i regida per un capellà de la zona com a prior.

L'església patí diverses renovacions entre el 1580 i el 1590.

El segle XVIII va ser un dels més nefastos pel Santuari ja que es va iniciar l'estancament progressiu d'aquest. Les causes serien la competència del Santuari de la Font de la Salut, i la prohibició feta pel bisbe de Vic Ramon de Marimon i de Corbera-Santcliment (1720 - 1744), l l‘any 1726 de què les parròquies de la vall d'Hostoles pugessin al far en processó, i la Guerra de Successió.

Malgrat tot, els llibres de l'administració del Santuari confirmem que es van fer algunes obres. La façana actual data del 1726, poc després d'acabar-se el campanar el 1720 ja que el coronament piramidal de l'anterior havia estat destruït per un llamp el 1654. Els estralls del llamp també afectaren la campana major i obligaren a refer la volta del campanar. Tot i haver-hi parallamps el 1823 un altre llamp va malmetre el campanar que aleshores es deixà amb un coronament pla.

Els llibres de comptes esmenten despeses per a 84 quarters de calç i mil teules per a l'església i que el 1757 es construí la sagristia nova.

La darrera i més important obra, abans de la restauració, es va fer el 1863, quan es van homogeneïtzar, cobrint-los amb un sol teulat, l'església i els dos cossos d'edifici que li fan costat.

Al segle XIX el Santuari recuperà, gràcies al mossèn Pere Piugcorber part del prestigi perdut. Paral•lelament les peregrinacions es van tornar a fer dotant de nova vitalitat el lloc.

Durant el segle XX es renovà la decoració de l'altar i l'antic cambril entorn a lany 1922. En els dies foscos que seguien a la sedició dels militars feixistes encapçalats pel general Franco contra el govern LEGÍTIM de la II República - eufemísticament designat com ‘la Guerra Civil’ des de el feixisme, el cleptofeixisme i fins a dates molt recents per les fonts eclesiàstiques - es destruí bona part d l'antic altar i paraments de l'església, uns fidels salvaren però, la imatge de Santa Maria, del segle XV. En aquesta s'hi ha realitzat tres importants restauracions el 1922, el 1939 i el 1970.

Santa Maria del Far se'ns mostra com una reforçada matrona de peu dret, sense cap vel al cap, complementada només per una esvelta corona règia de la qual brolla una abundant i espessa cabellera daurada. La Verge va vestida amb una túnica cenyida molt amunt amb una corretja o cinyell que es corda al mig del pit, amb un extrem que li davalla pel davant, per bé que el mantell l'oculta. Per la seva banda l'Infant està assegut a la mà esquerra de la mare, la qual té un escot en diagonal que deixa al descobert tot el pit esquerre, que l'Infant pren amb les dues mans mentre acosta els llavis al mugró. Amb l'altra mà la Verge sosté l'Infant, que està assegut,vestit totalment amb una túnica. És un infant de galtes rodones i cabell arrissat que es prepara enèrgicament per a la funció vital de mamar.


Entre el 1965 i durant quatre anys el Santuari quedà abandonat i la imatge es traslladà a Vic on restà fins al 1970, quan l'església fou restaurada totalment, arrencant l'arrebossat tardà, i traient el retaule neoclàssic cosa que deixà el mur de pedra vista al descobert.



Retratava també el rellotge sol


I la capella on es fan les ofrenes.


La visita al Far és obligada, com la contemplació des de la seva ‘balconada natural’ .

divendres, 27 de maig de 2016

EL MARINER DE SANT PAU. CREIXENTURRI. CAMPRODON. EL RIPOLLÈS. GIRONA. CATALUNYA

Tenia ocasió de visitar la casa coneguda com ‘El Mariner de Sant Pau’ que es troba arrecerada al puig del Mariner Vell, prop del poble de Sant Pau de Seguries, des d’on s’hi accedeix per la carretera que mena a la Vall de Bac, malgrat trobar-se en terres de Creixenturri, Camprodon, a la comarca del Ripollès.

La descripció de patrimoni Gencat ens diu que és un gran casal, amb una entrada solemne i un barri que li donen aspecte de petit poble.


L'edifici és obra del segle XVI o XVII, però la documentació és anterior, del segle XIV com a mínim.

És de destacar la pallissa allargassada amb una singular combinació d'arcs i encavallades de fusta.

Les necessitats del transport actual obligaren a enderrocar el portal primitiu d'accés a la finca. A la nova construcció, però, es col•locà la dovella central antiga datada al 1756, on figura una nau que recorda l'origen del fundador del casal.

Dins del conjunt ressalta la capella barroca dedicada a la Mare de déu del Roser, on habitualment es du a terme una celebració litúrgica per Sant Jaume.

Pel que fa a la llegenda que popularitzava Jacint Verdaguer i Santaló (Folgueroles, Osona, 17 de maig de 1845 – Vil•la Joana, Vallvidrera, Barcelona, 10 de juny de 1902), hom pensa que està inspirada en l’Odissea d’Homer (segle VIII aC), concretament en el passatge en que ens narra com Odisseu, l’heroi de la mitologia grega, després d’assolir l’èxit en les seves guerres i conquestes, retorna a la seva llar Ítaca. Un camí però, que estarà ple d’obstacles i paranys, fins que rep un missatge del propi Posidó que l’obliga a abandonar la seva nau i l’amenaça així:

«Aleshores agafa un rem amanós i camina,
fins que arribessis a uns homes que no coneguin el mar,
ni mengin la vianda adobada amb sal, i no sàpiguen
què cosa són vaixells de la galta pintada amb sanguina,
ni amanosos rems que fan d’ales talment a les naus…
El dia en què et topis un altre pelegrí per ta via,
que et digui que al muscle lluït hi duus una pala de batre
llavors tu planta en terra el rem amanós…» (Cant XI)


http://blocs.gracianet.cat/lelefant_trompeta/2012/02/06/els-origens-de-el-mariner-de-sant-pau/

Tenia ocasió en la meva visita de retratar la capella de la Mare del Déu del Roser, per gentilesa del Jaume Guàrdia Cros, que s’avenia a posar amb el Josep Olivé Escarré.


Accepteu el meu consell i si us és possible feu estada en algunes de les cases d’aquesta magnifica propietat. www.elmariner.com

SANTA MARIA DE PUIGPARDINES. VALL D’EN BAS. LA GARROTXA. GIRONA

M`arribava fins a l’església de Santa Maria de Puigpardines, a la Vall d’en Bas, el temple originàriament romànic ha sofert un seguit de transformacions al llarg dels anys que desmereixen les seves línies primigènies.



La porta d'entrada estava situada antigament al frontispici de ponent, amb l'arc sostingut per dues columnes de fust monolític i capitell amb ornamentacions florals. Actualment està tapiada, i queda dins del clos del fossar.



Hi ha una gran torre amb campanar.


La primera notícia està documentada l'any 1060, en què consta com a parròquia. L'any 1108 el bisbe de Girona, Bernat Umbert, va cedir-la al monestir vigatà de Manlleu. L'any 1362, segons el llibre Verd de la Seu de Girona, consta encara com a pertanyent al priorat de Manlleu, passant al segle XVI a ser a rectoria independent. El temple fou modificat durant el segle XVIII i conservà fins l'any 1936 unes pintures al fresc de Joan Carles Panyó Figaró (Mataró, Maresme, 1755 - Olot, Garrotxa, 1840). Les pèrdues vinculades amb l’acció dels sediciosos feixistes encapçalats pel general Franco contra el govern LEGÍTIM de la II República son esfereïdores.

Ens agradarà rebre les vostres aportacions a l’email coneixercatalunya@gmail.com

dijous, 26 de maig de 2016

ESGLÉSIA DE L’ASSUMPCIÓ DE LA VERGE MARIA. EL SOLERÀS. LES GARRIGUES. LLEIDA

No apareix cap dada a patrimoni Gencat de l’església de l’Assumpció de la Verge Maria del poble del Soleràs, a la comarca de les Garrigues, a la província de Lleida, és un recurs molt suat està clar però , que el Soleràs, les Garrigues i fins la mateixa província de Lleida, potser estan prop de Déu, i lluny , MOLT LLUNY de Barcelona.

Sortosament tenim una societat que des de la nit dels temps ha vingut ocupant-se dels afers culturals sense col•laboració amb les Administracions Públiques , i continua fent-ho lloat sigui Déu.

Reprodueixo de : http://campaners.com/php/campanar.php?numer=7378


Església neoclàssica. Consta de tres naus, la central coberta amb una volta de llunetes, les laterals amb voltes d'aresta; estan separades per robustos pilars quadrats amb decoració de capitells compostos que sostenen arcs formers de mig punt. Té un cor als peus de la nau. El frontis ha estat bastit amb carreus ben escairats de pedra marronosa; està dividit en tres sectors per quatre pilastres toscanes de poc relleu que ressegueixen el mur de dalt a baix, dues d'elles a les cantoneres; també una motllura horitzontal composta a la part alta el divideix en dues zones, partida al centre per deixar lloc a una gran arcada que sobresurt lleugerament del mur frontal. Té una portada amb un portal en arc de mig punt acanalat amb dovelles i brancals motllurats; està flanquejat per dues altes i fines columnes de capitell compost sobre pedestals que sostenen un entaulament i una fornícula amb imatge; poc més amunt hi ha un òcul motllurat i, al capdamunt, una cornisa motllurada angular. Té unes poques grades al davant del portal.

Guarda un retaule modern a l'altar major dedicat als patrons fet per Ramon Borràs Vilaplana [Lleida, 1886 – 1967]; és una rèplica del que va es va perdre en els dies foscos que seguien a la sedició dels militars feixistes encapçalats pel general Franco contra el govern LEGÍTIM de la II República.

Campanar neoclàssic coetani del temple. Té un primer alt cos de planta gairebé quadrada (4'60 x 4'90 metres) amb un rellotge d'esfera a la seva part superior; un segon cos vuitavat acull la cel•la ornada amb una motllura al dessota i una altra a sobre dels finestrals en arc rebaixat; n'hi ha un a cada cara alterna; hi pengen campanes; els seus caires estan ressaltats lleugerament per unes pilastres fent angle. Està coronat per una cornisa motllurada, un tambor octagonal amb òculs a cada cara i una agulla piramidal de perfil còncau amb pinacle al cim i una llucana a la cara frontal. Els seus murs tenen paraments, com els del frontis, de carreus mitjans, ben escairats de pedra un pèl marronosa. Per l'interior hi puja una escala de pedra i amb barana de fusta que va de paret a paret fins accedir a la cel•la; té un replà a l'alçada del cor.

Situació: damunt l'ala esquerra del temple fent angle al sud-est del frontis encarat a migdia.

Alçada: 29'70 metres.


L’enciclopèdia catalana afegeix; presideix el nucli antic, que agrupa tota la població del terme, l’església parroquial de Santa Maria (1805), obra neoclàssica de tres naus, façana ornamentada i campanar de torre vuitavat, amb un retaule de Ramon Borràs. Aquest temple substituí l’antic, de transició del romànic al gòtic, que fou utilitzat per a escola i el 1804 fou destinat a forn públic.

El sostre demogràfic 1029 veïns s’assolia l’any 1877 , i es tancava l’any 2014 amb 359 habitants. Una caiguda del 65,11% , cal descartar aquí les catàstrofes naturals i/o provocades per l’home, la progressiva desertització del mon rural és la conseqüència de la mala política de la dictadura franquista, i de la posterior ‘Democraciola’ que ha situat al REINO DE ESPAÑA en el primers llocs del rànquing mundial de l’estultícia i la corrupció.

Per intermediació de la l’Assumpció, reiterava la meva pregaria a l’Altíssim, Senyor; allibera el teu poble !!